JUANSA CARBONELL
Juansa s’ha mort. Juansa, persona, molt bona gent! El doctor Carbonell ja no hi és. Metge, molt bon metge! Cirurgià, un cirurgià excepcional!
Hi ha morts, la de les persones més estimades, que et fan mal en els sentits. D’altres, la de les persones que admires o tens idealitzades, que et fan mal en l’ànima. Però la major part de les morts, la de les persones amb les quals t’has relacionat, la dels amics de la infància, la dels bons companys de treball o d’ocis t’afecten perquè, de sobte, et desapareixen referències d’una part de la teua vida i et desdibuixen les perspectives de futur.
Juansa Carbonell era una referència important d’una part important de la meua vida. La de l’Hospital Francesc de Borja de Gandia. Ens vam conéixer fa ara, justs, trenta anys, quan jo torne a Gandia per ocupar una plaça de cirurgià en aquell hospital. El doctor Carbonell serà un dels meus companys durant molts anys, vora quinze. Milers de dies de compartir quiròfans i opinions sobre malalts. Centenars de nits de vigília guaitant, amb respecte, la porta d’urgències i d’escoltar, amb tensió, l’ulular creixent de les ambulàncies. Després d’anar-me’n de l’hospital, encara en mantinc l’excedència, Juansa ha sigut l’abraçada afectuosa quan ens hem retrobat en qualsevol lloc i el doctor Carbonell era, de tant en tant, la notícia d’haver operat o atés, satisfactòriament, alguna persona coneguda.
Aquesta ha sigut la primera setmana en la qual Juansa ja no està. Ha sigut una coenta setmana de més. Dimecres passat, mentre operàvem al Centro Medico, el quiròfan s’ompli de records, quasi oblidats, i d’anècdotes, que no recordava, del doctor Carbonell i d’aquell curiós hospital que la gent nomenava, amb molt de desconeixement i amb certa dosi de desconsideració, el “laboratori”. Si la història fera justícia, algun dia haurà de contar, de veres, la extraordinària labor assistencial que es realitzà durant tants anys en aquell estrany centre, meitat residència, meitat ambulatori, infradotat de tecnologia i de personal, on sols la professionalitat de tots, des del primer dels zeladors fins a l’últim dels metges, va permetre la practica d’una atenció sanitària digníssima.
Al quiròfan, sota la llum que il·lumina la pell del malalt i la mà del cirurgia amb un bisturí, sols hi ha una virtut per a guiar-la: el trellat, i el doctor Carbonell era un dels cirurgians que en eixe moment era sublim. Fa uns anys, amb motiu de commemorar l’hospital les noces d’argent, es creà una medalla que s’atorgà a tots els treballadors que havien treballat vint-i-cinc anys en el centre. El doctor Carbonell s’emportà la més gran de totes les ovacions. Aquell home, menut de cos i gran d’ànima, afectuós, bromista ―ben bé ho saben Fernando Marco i Carlos Peñin―, atent, enamorat de les motos i dels cotxes ―la Ducati, el Ford Capri― i de la musica ―tenia la carrera de piano i una autèntica passió per l’òpera―, i a qui li agradava prendre l’aperitiu amb el seus companys i amics en el Sant Pere o en el Piña, després de treballar. Aquell home, senzill, s’endugué l’ovació més respectuosa d’aquella comunitat hospitalària.
Et desitge el millor en el cel on estigues amic. Ah! Records al Nap, tan de bo que et torne, ja d’una, la Ducati Desmo. I a Pep Melis i Amado Vila, els teus companys de tertúlies. Abraça a Antonio Juárez, molt fort per favor! També a Federico Castillo i a tots els estimats companys d’aquell “laboratori” que se n’anaren davant. Una abraçada eterna per a tots!
Pasqual Molina 