ELS XIQUETS DE LA FRANJA DE GAZA
Ens abraçàrem desitjant-nos bon any. L’altre dia, a boqueta de nit, al centre històric, on buscàvem els darrers regals de Reis. La meua relació amb Joan Francesc Peris és així, la dels encontres casuals en qualsevol lloc, la dels retrobaments esporàdics en qualsevol acte. Encontres i retrobaments en els quals ens manifestem l’estima que ens tenim. Nosaltres no anàrem junts a l’escola, no compartírem jocs de carrer ni colles d’amics, no som col·legues de professió, no hem eixit mai a sopar amb les nostres dones i, el dia que jo isca de l’armari, se sabrà que no dipositem la papereta en la mateixa urna, però des de fa anys hi ha una simpatia mútua basada, crec, en les nostres manifestacions publiques: ell des dels escons i jo des de les tribunes periodístiques. Quan ell estava en la gerència pública directa, jo aprofitava els encontres per qüestionar o interessar-me per algun tema polític que em preocupava. Ell aprofita el encontres per deixar sobre el firmament del meu esperit alguna espurna fugaç sobre qualsevol injustícia vital, que sempre em mou a la reflexió i que, en alguna ocasió, com aquesta, flueix per ones i rotatives.
L’altra nit estava ell afectat per les imatges dels xiquets palestins massacrats per les bombes israelianes. L’indignava la poca repercussió mediàtica que tenia la seua situació, com si el dolor físic d’aquelles criatures fora diferent, com si la seua vida fora menys important que la dels xiquets dels pijames de ratlles, els de les llistes de Schindler o els dels diaris d’Anna Frank. Estava enfadat per la prepotència constant i impune del poderós exercit d’Israel, el qual, una vegada més, havia trobat en els atacs puntuals i indiscriminats dels milicians de Hamás l’excusa per a la massacre. Ens acomiadàrem amb les paraules formals nadalenques.
Aquests dies, el món sencer clama perquè cessen aquests atacs sanguinaris i que les parts implicades seguen a la taula de negociació. Aquests dies, una vegada més, ha retornat al meu pensament la convicció que tinc, des de fa molts anys, que aquest conflicte no té cap solució negociada entre les parts i que, aquest conflicte no s’acabarà mai. Hi ha massa injustícia de base i massa morts damunt d’eixa taula de negociació i a més a més, és impossible negociar amb persones, que si no els va bé en el tracte, poden, sota la paranoia religiosa, lligar-se una bossa d’explosius al cos i immolar-se per destruir el pagà i, alhora, guanyar-se l’entrada en el seu cel. Amb aquestes persones, que el 2009 utilitzen el raciocini de fa dos mil anys, no hi cap possibilitat d’entendre’s ni de poder parlar cap llenguatge de pau.
Jo tenia molts companys àrabs en la facultat i molt bona relació amb ells. De llavis palestins vaig escoltar, per primera vegada, les lamentacions pel seu país ocupat per la força. Balfour, Al Fatáh i les colines del Golan eren noms de persones, organitzacions terroristes “de defensa” i espais geogràfics coneguts per a mi. Jo em sentia prou identificat amb el dolor dels meus companys i l’angoixa que ells sentien per l’esdevenir de les seues famílies que vivien en la terra ocupada per una gent amb el major poder econòmic i militar del planeta. Després he seguit tots els avatars de zona i del conflicte araboisraelià, que ha anat canviant amb el pas del temps: la guerra dels Sis Dies, la guerra del Yom Kippur, la del Líban, les dues intifades i cada vegada he anat sent més pessimista. Els fonamentalismes religiosos son una trava important per a la pau i açi en hi ha massa. Un poble parla de mort a l’infidel i de guerra santa defensant la seua terra i l’altre vol recuperar la terra promesa després de la llarga diàspora. Una lluita fanàtica per una terra àrida i estèril en la major part del territori, abrasida pel sol i mancada d’aigua perquè es cultive qualsevol cosa. Es parla massa de deus i de les coquetes amb mel que es menjaran en els seus cels particulars. Però saben on veig jo un punt de diferència? Que els jueus, senyors de fortunes immenses, aprofiten el seu poder per a pressionar lobbys econòmics i politics per mantenir el poble d’Israel poderós i imbatible, mentre que els àrabs, senyors de la clau del petroli, sembla que sols pensen en amassar la fortuna d’uns quants d’ells deixant que es podrisquen en la misèria els seus germans de sang.
Pobres xiquets de la franja de Gaza. Anònims. On estan els Spielberg i els Begnini per retratar-nos la vostra misèria?
Pasqual Molina 