Els acudits de la senyora ministra
Quan la diputada del parlament de Catalunya, Montserrat Nebrera feu el comentari sobre l’accent “de chiste” que tenia la ministra Magdalena Álvarez, immediatament, tots els escribes i els fariseus de la política nacional s’esgarraren les vestidures. A la diputada li han caigut, per tot arreu, tot tipus de crítiques, fins i tot des del seu mateix partit, que ha decidit expedientar-la per considerar que el dit comentari ha sigut una equivocació. La diputada ha demanat disculpes a traves del seu bloc personal.
Jo també crec que la senyora Nebrera s’ha equivocat, ja que la ministra Álvarez no té sols l’accent d’acudit, sinó que tota ella és un acudit, però sense gràcia.
Els actors diuen que el paper més difícil és el de fer riure la gent. En l’època del cine mut, Harold Lloyd, aquell home d’aspecte normal, amb ulleres i canotier, feia riure els espectadors amb malabarismes increïbles, com ara en “L’home mosca” on escalava de manera inversemblant aquell edifici de Los Àngeles, sobretot quan es quedà penjat d’un enorme rellotge del qual estigué a punt de caure en diverses ocasions. Charles Chaplin, arrancava somriures i llàgrimes mentre es menjava, com un excel·lent gurmet, aquella bota de pell en la pel·lícula “La quimera de l’or”. Buster Keaton, “cara de pal”, era capaç de fer badar-se de riure amb el seu semblant hieràtic, inexpressiu que compensava amb acrobàcies impossibles en “El maquinista de la general”, una obra mestra del cinema.
És indubtable que la incorporació de la veu en el cine sonor i, sobretot, dels accents simpàtics o emfatitzats augmentà les possibilitats humorístiques del génere. Stan Laurel i Oliver Hardy, que provenien del cinema mut, aconsegueixen, amb la incorporació dels diàlegs amb l’accent angles del primer i amb l’accent del sud del segon, una nova dimensió del seus personatges. Ells mateixos doblaren a altres llengües els diàlegs per a mantenir els seus accents. No sé si ho feren a l’espanyol però jo cada vegada que em recorde del “gordo y el flaco”, a part de les seus característiques físiques recorde de les seues veus com ara en aquest diàleg sensacional: “Oliver, ¿las aceitunas negras tienen patas? ¡No! Entonces… ¡me he comido una cucaracha!”
Què dir de l’accent i de la manera de dir de Mario Moreno, Cantinflas, un dels actors més celebrats i divertits que s’han vist en les pantalles del cine espanyol. Igual era un rector, que era un metge o un advocat, però amb la seua manera de dir, embolicant-se amb les paraules i amb aquell accent mexicà deixava desconcertats els actors de repartiment mentre en el cine arrancava rialles quan en acabar la peroració amollava allò de “¿I…Cómo lo vió?”. En les pantalles del record, el tartamudeig castís de Tony Leblanc o la veu cascada de Pepe Isbert augmentaven la substància humorística dels personatges. Dalt de l’escenari les veus i els accents de Doña Rogelia o de Monchito y les de Macario o Deisy naixien de les entranyes ventríloqües i de la gràcia de Mari Carmen o de José Luis Moreno.
L’acudit és la carcassa de l`humor. Ix, crea l’ambient pujant l’interès i, finalment, esclata amb un desenllaç imprevist. En l’acudit, la propulsió no és la pólvora, és la paraula, i el color de l’esclat no el dona la química sinó els accents. L’accent és el to final, el definitiu que multiplica l’efectivitat. Eugenio, seriós, assegut en una banqueta, amb un got de whiski en una ma i un cigarret a l’altra, començava amb aquell accent català: “Saben aquel que diu?” i la gent ja començava a riure. Recorden els acudits dels gangosos de Arevalo? . Els contats per humoristes anònims imitant accents gallecs o catalans per a riure de la indecisió o de la tacanyeria? Però amb l’accent amb el qual l’acudit arriba al màxim de la gràcia és, sens dubte, l’andalús. I ací, el rei fou Paco Gandia.
Senyora ministra, Paco Gandia era conegut a Sevilla com don Paco. Tenia el mateix accent que vostè i contava els acudits dalt d’un escenari de forma magistral. Hui, després d’haver mort fa uns anys, té encara reservada en un conegut bar de Sevilla una cadira per si algun dia tornara. Vostè té el mateix accent que ell però s’equivoca quan vol fer acudits durant les seues compareixences públiques. El de l’altre dia, quan donava explicacions sobre el caos de Barajas, l’acudit que va fer sobre les díhuit mil racions de menjar, va ser deplorable. Vostè gaudeix en vida d’una cadira que, fins ara, no ha demostrat merèixer i que quasi ningú compren com encara està ocupant. Sols es pot pensar que el president la manté en el lloc per “cocos” o amb la malèvola intenció de distraure el personal dels problemes importants.
Pasqual Molina 