INFORMACIÓ PARCIAL INTENCIONADA
En la meua especialitat mèdica s’admet que una mala mamografia —feta amb un aparell inadequat o per un mal tècnic— és pitjor que no tindre-la. Una mala mamografia pot enganyar-te en el diagnòstic i equivocar-te a l’hora de plantejar el tractament. Una catàstrofe!
En l’àmbit de les notícies, una mala informació —parcial, esbiaixada, intencionada— et condiciona, et descol·loca i, quan t’adones de la veritat, et crea desconfiança i rebuig. La pitjor de les condicions! Coneixem que els mitjans de comunicació són l’altaveu dels seus amos. Repetidament hem denunciat des d’aquestes línees com una noticia pot ser de color blanc o negre depenent de qui la done, però quan la notícia s’amaga, o es retalla intencionadament entrem en el camp de la mentida, que així és denomina la intenció de no dir la veritat. Siga per la causa que siga!
Divendres Sant, de matinada, escoltava la ràdio, com tots els anys, la retransmissió de la madrugá de Sevilla, esperant el moment d’anar-me’n a participar en el Via Crucis gandià. Jo que conec bé, el protocol de la dita retransmissió, que podria citar noms de presidents de germandats i de caps de quadrilla de portants, de les bandes de musica i de les marxes que acompanyen els passos, em va semblar estranya la d’enguany, sobretot quan, faltant sols mitja hora per la desconnexió, el locutor feu una entrevista al responsable de la CECOP, el centre de la coordinació operativa de l’ajuntament sevillà, organisme encarregat de la seguretat en la Setmana Santa del 2009. A aquell home se li omplia la boca dient la quantitat de persones, professionals i voluntaris, que participaven en l’operatiu, que bé que ho feien i que bé que estava eixint tot. A mi arribà a impacientar-me l’entrevista per irrellevant, per incomprensiblement llarga, ja que s’estava menjant els darrers minuts d’una retransmissió, per a mi, tots els anys, entranyable.
Aquella nit estava la meua filla Laura allí, a Sevilla, vivint la madrugá en directe amb un grup d’amigues i em contà haver passat els pitjors moments de la seua vida a conseqüència de dues allaus humanes provocades , consecutives, que sembraren el pànic entre els milers d’espectadors i confrares que omplien, de gom a gom, els carrers de la ciutat. L’estampida sembrà el terror, amb persones que corrien i xafaven les que queien, sense saber encara perquè. Inclús elles van escoltar dir que en el pont de Triana els portants arribaren a abandonar una anda i escapar atemorits. La noticia no ha eixit en cap mitjà de comunicació, no n’hi ha fotos, no n’hi ha imatges televisives. No interessa als interessos. Les autoritats titlen l’esdeveniment de escaramussa. Sevilla encara no s’ha tret de damunt la mala imatge del que va ocórrer a l’any 2000 quan passà alguna cosa pareguda, però amb ferits, sembla que provocada per una sèrie de persones que participaven un joc de rol. Però no cal espantar el personal, és important que continuen arribant-hi el milió de persones del qual s’ufaneja l’ajuntament sevillà que hi ha al carrer aquets dies fent gasto. Mentrestant, el poble pla que patí l’esglai s’indigna davant de la ignomínia. Si volen consultar, hi ha un portal: www:sevillaactualitat.com, on fins dimecres passat hi havia més de 200 comunicacions de persones que patiren personalment els fets i de la seua indignació en veure com els seus mitjans de comunicació no es fan ressò de la noticia quan ells cregueren, per un moment, que anaven a morir esclafats. Hui, divendres no hi he pogut entrar en el dit portal, ho he intentat des de diversos ordenadors i servidors. En un altre ―www.artesacro.es―, es conta la satisfacció del CECOP, que va tenir unes dues mil intervencions satisfactòries en “un Viernes Santo donde la tranquilidad fue la tónica dominante durante todo el dia”. Quina pudor!
COMIAT
Amb aquest article, hui, m’acomiade de tots vostès. Torne a la casa de la radio. Allí tinc els orígens d’aquesta tasca de glossador setmanal en la qual desgrane el dia a dia de la meua pròpia història. Tinc el privilegi de poder-ho fer. Un micròfon obert i una pàgina de premsa en blanc. Gràcies per la seua atenció, per a mi ha sigut un honor escriure, una temporada més, en aquest centenari diari. Desitjaria poder tornar-ho a fer. Adeu. Fins sempre!
Pasqual Molina 