QUATRE REFRANYS I UN VENTILADOR
Quina setmana! Com si no en tinguérem prou amb les noticies, cada vegada més tenebroses, sobre el futur de l’economia global, les pàgines i les ones dels mitjans de comunicació ens han vingut mostrant, una vegada més, les misèries més miserables dels farandulers de la política nacional, els quals utilitzen, a falta d’idees i de projectes, la calumnia i la difamació per minar l’adversari. Si l’acusació resulta vertadera, ja ho aclarirà, segurament tard, la justícia dels homes, però, si és falsa, el calumniat no el rehabilitarà totalment en la terra, ni la justícia de Deu. Calumnia, que alguna cosa queda!
Perquè no importa la justícia, importa la oportunitat. La imminència de les eleccions gallegues i la de les basques, ha posat en marxa el ventilador. Fins aquest moment, a ningú li preocupava la merda acumulada, a ningú li molestava la pudor. Ara, de sobte, impera l’imperi de les cloaques. Però, una vegada més, en donar a l’interruptor, no s’ha tingut en compte que el ventilador no escampa la porqueria cap a un sol costat. L’home és l’únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra!
El Partit Socialista, conscient de la crisi interna del Partit Popular, ha utilitzat tota la seua artilleria mediàtica, que és molta, per a atacar amb acarnissament la línea de flotació de la més important virtut que ha de mostrar un polític, l’honestedat. Per tot arreu, però fonamentalment en els feus populars més importants, al de Madrid i al de la Comunitat Valenciana, han sigut destapats affaires de suposades corrupcions. Els populars, tocats, perquè han rebut el colp on més mal fa, és a dir, en les enquestes de decisió de vot, van com a bojos buscant situacions denigrants o punibles per a contraatacar els adversaris. El resultat final no pot ser més deplorable. A poc que es tinga un poc de sensibilitat moral i ètica la pregunta en quines mans hem deixat el destí d’una gran part del nostre futur té una resposta inquietant. Mentrestant, aquesta setmana, la meua impressió és que qui ha pegat davant ha pegat dues voltes!
D’altra banda, la confessió del nuvi de la jove desapareguda a Sevilla, admetent que l’havia assassinada i llançat el cos al Guadalquivir ha curullat de morbo els baixos instints de molta gent, de vergonya alguns mitjans de comunicació i d’ignomínia els seus espectadors. Hi ha hagut, en aquest cas, connotacions diferents amb els altres, tant freqüents. Ja em va paréixer massa que els jugadors de la selecció nacional de futbol portaren una samarreta amb el nom de la jove a l’inici del partit contra Anglaterra, el qual anava a veure tot el món. Dilluns passat, m’intrigà que el telediari de La Primera, al migdia, dedicara quasi un quart d’hora a la notícia amb profusió d’imatges de l’imponent desplegament policial amb helicòpters, llanxes ràpides i vehicles de tot tipus, i amb centenars d’agents i de bussos escorcollant els marges i el fons del riu buscant el cadàver. Què tenia aquest cas de diferent? Dimarts al mati una cadena de ràdio insinuava, subtilment, la necessitat que tenia la policia sevillana de netejar la seua imatge, molt deteriorada després d’haver desaparegut cent quilos de droga dipositats en una comissaria i haver soltat els traficants per falta de proves. Ningú caça sense gos?
Pasqual Molina 