NOSALTRES PARIM… NOSALTRES DECIDIM?
Nosaltres parim… Nosaltres decidim! I ja està?
El Grup Socialista en el Congrés, mitjançant la subcomissió de l’avortament, promou una llei de nous terminis per a poder avortar legalment al nostre país i, fins i tot, que ho puguen fer xiques de menys de 16 anys sense el consentiment dels pares. La llei podria estar enllestida abans de l’estiu. De nou, ha esclatat la discordança i la confrontació retòrica. D’un costat, l’Església, defensora a ultrança de la vida sense cap tipus de escletxa. Enfront, el govern defensant, pràcticament, la legalització de l’avortament lliure. L’Església no enganya a ningú respecte a la seua idea i als seus propòsits i es manifesta en qualsevol moment i circumstància. Ara, el partit del govern, en el programa electoral del qual anava la reforma de l’avortament, trau el tema a primera línia i sembra el dubte sobre l’oportunitat del moment, atès que són altres els problemes que angoixen la ciutadania o, precisament, perquè es considere el moment oportú per a distraure el personal.
Reconec que el tema de l’avortament m’esmussa. Que, volent, no puc donar l’abast a tanta opinió dispersa, a tant posicionament contraposat ni a tanta sentencia pontifical, de l’un i de l’altre costat. Però si que hi ha, almenys, tres qüestions fonamentals sobre l’avortament que centren les meues angoixes: el dret de la mare a decidir, l’actuació de la llei sobre les dones que avorten i, per damunt de tot i primer que res, si hi ha vida des del primer moment de la concepció.
Una anècdota recent il·lustra cruament el que es dic. A Rodriguez Zapatero quasi se li allisaren les celles quan, fa unes setmanes, en el programa de televisió Tengo una pregunta para usted un jove li va engegar: “Senyor Zapatero, vostè creu que en la unió d’un espermatozoide i d’un òvul hi ha vida?”. El president es quedà estupefacte, va començar a balbucejar, i el presentador, Lorenzo Milà, el va traure de les banyes del bou amb una “passada” que li valdrà l’agraïment etern presidencial doncs desvià el sentit de la qüestió. Zapatero tan sols va saber dir, de manera quasi inaudible: “Jo, el que vull és que una dona no vaja a la presó si avorta”.
Aquesta és la gran qüestió, perquè, si hi ha vida i l’avortament és l’eliminació voluntària d’un ésser viu, l’Estat, un dels deures del qual és protegir els indefensos, hauria de legislar-hi i, seguint aquesta línea de coherència, en aquesta llei, la mare no tindria cap dret de decidir. I sap vostè, senyor Zapatero, jo tampoc vull que cap dona vaja a la presó, però m’hauria encantat escoltar el volantí intel·lectual que vostè feia per arribar des de la seua resposta sincera a la pregunta que li van fer fins a la resposta que va donar eixint d’arrapafuig de la qüestió. A mala hora el Milà li distragué el bou!
Actualment, l’avortament està permés a Espanya dins de les 12 primeres setmanes en cas de violació, 22 setmanes en cas de malformació del fetus i sense limitacions de temps en el cas de perill físic o psíquic per a la mare. Aquesta darrera disposició, la més emprada, dóna lloc a avortaments molt tardans i és la porta falsa per on se solucionen moltes interrupcions de l’embaràs que voregen els límits de la llei. Aquest és un dels punts de la nova proposta, legalitzar nous terminis ampliant el temps en el qual una dona puga avortar lliurement. El Govern, diu que la dita proposta de llei és el fruit de l’assessorament d’un grup d’experts. En cap moment ha dit, o jo no he sabut trobar, qui són aquests experts i en que disciplina tenen l’experiència. Tan sols que són huit persones relacionades amb els ministeris de Presidència, Justícia, Sanitat i Igualdat. Dimarts passat, centenars de professors d’universitat, investigadors, acadèmics i intel·lectuals de les diverses professions signaven, amb cognoms, noms i document nacional d’identitat (www.derechoavivir.org) la Declaració de Madrid on en el primer punt es diu amb tota claredat: “Existeix sobrada evidència científica que la vida comença en el moment de la fecundació”. En els punts següents de la declaració es detallen tots els arguments recents que sobre aquest punt tenen la genètica, la biologia cel·lular i de la Embriologia.
Fa ara uns vint anys, més o menys quan s’aprovava la llei de l’avortament a Espanya, quan la qüestió al carrer era encara: avortament si, avortament no, jo vaig assistir, extasiat, en la Clínica Dexeus de Barcelona, a una de les primeres fecundacions “in vitro” d’un òvul per un espermatozoide i, des d’aleshores, jo ho tinc molt clar.
Vostès, les del “Nosaltres parim… Nosaltres decidim!”, no tenen cap dubte?
Pasqual Molina 