SET ÀNIMES I UN TRASPLANTAMENT
Han vist la pel·lícula Set Ànimes? Jo si, i em va moure a un munt de reflexions de les quals no els he fet, fins ara, cap referència per si encara estava en les pantalles. La pel·lícula tracta d’un home turmentat després d’haver perdut la seua dona en un accident automobilístic, causat per una imprudència seua, que decideix reparar aquell mal donant els seus òrgans a set persones que, si no reben un transplantament prompte, moriran. L’home passarà tota la pel·lícula localitzant els destinataris dels seus òrgans, coneixent-los personalment, apreciant la gravetat de les seues situacions clíniques i comprovant, sobretot, que són bones persones i s’el mereixen. Finalment, quan tot estiga ben lligat ell es suïcidarà i s’assegurarà que els equips de trasplantament arribaran a bona hora per a trobar el seu cos en bones condicions perquè es puguen fer les extraccions i el repartiment dels seus òrgans a cadascun dels receptors. Es cert que la pel·lícula tracta el tema dels trasplantaments i de la donació d’òrgans amb poc rigor científic: la selecció de candidats, l’anonimat, la compatibilitat, l’avaluació de la situació de les malalties i altres coses no és fa així, però reflecteix molt bé el drama diari d’aquelles persones la vida de les quals penja d’un fil esperant un òrgan que podrà arribar o no.
En la mateixa setmana que veia la pel·lícula, a mitjans de gener, el ministre espanyol de Sanitat, Bernat Sòria, feia públiques les xifres record de donacions i trasplantaments d’òrgans a Espanya. El 2008 els espanyols continuàvem encapçalant la llista mundial en aquest terreny i s’havien fet al nostre país un total de 3.945 trasplantaments i 1.577 donacions d’òrgans.
Som els primers de tot el món en aquest rànquing i hem de sentir-nos ben orgullosos per les dades. Espanya encapçala amplíssimament, amb 34 donants per milió de població, l’escalafó de donants i la Organització Nacional de Transplantaments i el seu protocol d’actuació són considerats modèlics, tant és així, que en la bibliografia científica és conegut com el “model espanyol” que ha sigut recomanat per la Organització Mundial de la Salut i adoptat per molts dels països amb resultats excel·lents. També la Unió Europea i el Consell d’Europa han recomanat, expressament, en diversos documents l’adopció total o parcial d’aquest model espanyol, la qual cosa s’ha fet així. Inclús països com Itàlia l’han adoptat de manera global.
Parlar de transplantaments és fer-ho d’equips de personal sanitari d’altíssima qualificació en permanent guàrdia les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta cinc dies de l’any. És parlar de coordinació perfecta entre totes les anelles de la cadena per a no perdre un sol minut, que faria inviable o no la tècnica. És parlar d’una xarxa d’hospitals preparats per a fer les extraccions d’òrgans mentre el dispositiu de transport es posa en marxa i els quiròfans dels grans hospitals actuen sobre els pacients receptors mentre arriba, en perfectes condicions, l’òrgan a trasplantar. És parlar de les atencions especials que rebran aquests pacients especials per personal sanitari especialitzat que aniran des de la cura intensiva postoperatòria a les que necessitaran la resta de la seua vida. La seua vida, facilitada per un donant anònim.
Parlar de transplantament és parlar de generositat, d’altruisme i de solidaritat en moments, de vegades, molt difícils per a prendre decisions. És parlar d’històries personals anònimes. Fa uns anys, en el temps dels primers transplantaments, quan la major part dels donants procedien de pacients joves, amb un traumatisme cranioencefàlic causat per un accident de moto, un matrimoni amic meu va viure l’angoixa de esperar a les portes de la sala de cura intensiva les dues informacions diàries per saber si el xicon es despertaria del coma o no. La mort cerebral marcà el moment. Als pares ja els havien avançat alguna cosa dies abans: en cas que el xicon faltara els seus òrgans podrien salvar moltes vides. Aleshores aquella situació, dramàtica, era nova, però quan, fatalment arribà el moment, ells no ho dubtaren i cediren els òrgans d’aquell cos mort del seu fill que proporcionaria la vida a diverses persones. El cas va commoure la societat gandiana. El pare, passat uns mesos, vingué a parlar amb mi. Volia saber si era possible conèixer la persona a la qual havien trasplantat el cor del seu fill. Jo li vaig fer saber la dificultat, ja que totes les condicions dels transplantaments es feien des de l’anonimat. “Ja ho sé, Pasqual, jo tampoc voldria molestar-la persona, tan sols li demanaria que em deixara posar la mà sobre la cicatriu del seu pit i que jo poguera sentir sobre la palma el bategar del cor del meu fill”.
Pasqual Molina 