LES “TONTERIES” DELS “TONTOS”
Anava jo aquesta setmana amb el cap ocupat en altres coses quan, la vesprada de dimecres, m’adone que no tenia escrit res encara per a hui. “No he escrit res per a diumenge”, dic a la meua dona, i ella, que anava un poc enfurrunyada amb mi per alguna cosa que li havia amollat en el dinar, em va engegar: “Escriu sobre les ‘tonteries’ que diuen es ‘tontos’”, i girant-se va eixir del saló remenant el cul ostentosament.
Vaig acceptar el repte divertit. A més a més, coneixia l’existència d’una anàlisi de sant Tomàs d’Aquino sobre “La tonteria i els tontos” i, a males, si s’embolicaven les coses, hi podria recórrer. Els dits viatgen pel teclat de l’ordinador sembrant en la pantalla, lletra a lletra, reflexions sobre el tema. Per a començar em ve al cap aquella frase de Forrest Gump: “Tonto és el qui fa tonteries”. Forrest, el protagonista d’aquella pel·lícula adorable ―el llibret de la qual sols pot ser obra d’una persona, tocada per la gràcia dels deus―, era conscient de les seues minusvalideses li dolia quan qüestionaven si ell deia favades, perquè, realment, ell no es considerava un babau. Per a continuar, un refrany, aquell que diu que hi ha tres classes de bovos: els qui ho són, els qui s’ho fan i els qui volen fer bovos als que no ho són. Però és clar, en arribar a aquest punt, ja me m’adone que estem parlant de dos elements clarament diferenciats: les “tonteries” i els “tontos”, a més a més amb possibilitats de moltes subcategories fruit dels diversos encreuaments entre ells, i que tractar de considerar-les seria més propi d’un assaig que d’un article periodístic i, la veritat, tampoc no en tinc massa ganes, doncs, d’entrada, sols volia eixir airós, amb aquest article, del repte de la meua dona.
Aleshores, i relliscant per la superfície, a veure, sobre les “tonteries”: Qui diu bovades? Quan es diuen favades? Perquè es diuen ximpleries? Pensem-hi! Si descartem l’edat infantil i el temps en què un està piripi ―per allò que sols els xiquets i els bufats diuen la veritat―, si descartem les coses que es diuen sota l’influencia de l’enamorament emparrat ―siga en l’edat que siga―, si descartem les favades que es diuen amb el propòsit de divertir i si, finalment, descartem les ximpleries que es diuen pel caduquejar, resulta que les àrees on es diuen bestieses són en les de la responsabilitat i en la dels sentiments i són el fruit de la ignorància, de la intenció de despistar o de la voluntat de mentir. I continuant relliscant per la superfície, sobre els “tontos” és freqüent relacionar-los amb els intel·ligents. Per contraposició o per dissimulació, destacant, en aquest darrer cas, com a una virtut aquell intel·ligent que utilitza com a arma d’aconseguiments fer-se passar per neci.
És en el camp dels responsables socials, econòmics, religiosos i politics on es compliquen les conseqüències, fonamentalment en el territori polític, ja que els personatges estan en l’escena perquè allí els hem col·locat nosaltres i és on més mal poden fer, on més ens poden avergonyir. En aquest escenari on, darrerament, fa l’efecte que val tot per aconseguir tombar l’adversari, s’escolten, d’entrada, moltes bestieses que són el preludi, tantes voltes, de la mentida o la difamació que acaben en demandes judicials.
Ho veuen! Hem començat amb una simple renyina domèstica i hem acabat en els jutjats. Així s’escriu, de vegades, la història quotidiana. Una altra vegada procuraré no dir cap “tonteria” a l’hora de dinar.
Pasqual Molina 