LA NIT DE LA ‘PLANTÀ’
De menut jo no coneixia la nit. El crepuscle, canviant tot l’any, marcava l’hora en la qual me n’anava al llit. Regles d’una educació que pretenia ser bona. Els primers raigs de sol em posaven dempeus. La meua vida es movia a plena llum. La foscor era un misteri. Tan sols a l’estiu en aquells cines a l’aire lliure on el sostre era el cel ple d’estrelles m’adonava de les possibilitats d’aquella part del dia que s’anomenava la nit. Allí, al bell mig del pati del cine El Pino, assegut entre mon pare i ma mare, amb l’entrepà de carn amb tomaca a les mans i la botella de llimonada freda sota la cadira de bova jo m’embovava, no amb les imatges del Taras Bulba de Yul Brinner a la pantalla, sinó amb la immensitat d’aquell cel inabastable i inescrutable on la lluna es passejava, al llarg del programa doble, d’una banda a l’altra mentre, alguna nit, les estrelles baixaven a la terra com coets borratxos descontrolats.
De menut jo no coneixia les falles. Que un dia aparegueren al carrer era una sorpresa. Que desaparegueren uns dies després, una desil·lusió. Aquella fallera gran, enorme, plantada allà dalt de la falla del Raval, mirant cap l’infinit amb aquella mirada tèrbola, encara em causa impacte. Jo volia veure a totes hores aquella dona tan gran i de mirada tan trista. La fallera! La fallera! volia dir jo assenyalant la porta de la casa del carrer dels Pellers, i ma mare, la obria i agarrant-me de la mà em conduïa caminant per aquell carrer encara per empedrar i m’acostava a la falla on em quedava absort mirant la fallera. Una de les vegades ma mare em va dir que la fallera ja no estava, que l’havien cremat. Des d’aleshores, per a mi, el foc és el símbol de la decepció. Tota la simbologia lligada al foc que he conegut després en treballs d’assaig, en poesies i en cançons no han aconseguit esborrar aquell primer impacte.
De major la nit ha sigut companya, complement, inquietud, esperança… vida. De major, les falles han sigut amistat, comboi, projectes, festa… vida.
Una vegada, per primera volta, s’ajuntaren en mi la nit i la falla. A boqueta de nit, a la porta del casal de Corea, uns homes, els fallers s’afanyaven a deixar plantat el remat de la falla abans de sopar. L’enorme figura estava tombada en terra i als seus peus li clavetejaven uns bastidors de fusta que la mantindrien en el lloc més alt. A la veu del qui manava, tots a una, començaren a alçar a aquell descomunal ninot. Uns estiraven davant d’ell d’unes cordes que feien la faena. Uns altres, col·locats darrere, asseguraven amb les mans que aquest no caiguera si fallava la corda. Jo mirava embovat les maniobres, patint per una probable fallida, atés l’esforç que es reflectia a les cares dels fallers. Alçat el ninot i girat cap la direcció exacta, falcaren el cadafal amb sacs plens d’arena. Acabat, tots es miraren desvanits i alguns s’creuaren les mans. El que pareixia manar va dir: “Bé, el més important ja està fet, el remat està plantat, ara ja no importa que aquesta nit algú es bufe, anem-nos-en a sopar”.
Aquells fallers entraren tots junts al casal. A la barra del bar recolliren els entrepans que cadascun havia portat de casa, es feren una cassalla i, després, s’endinsaren en aquell saló misteriós a sopar. Al mati següent, tots els fallers passaren per baix de casa amb la banda de música, tirant masclets i, algú, efectivament, anava un poc bufat. Corrents em vaig vestir i, corrents, me’n vaig anar al costat de la falla, la qual, imponent, s’alçava majestuosa després d’una nit de treball intens i de diversió sana que s’anomenava la nit de la plantà.
Ara, és una altra cosa.
Pasqual Molina 