OBAMA FUMA
Obama fuma. L’home de totes les primeres pàgines d’aquesta setmana, el primer protagonista del futur de la nostra historia futura, el centre de totes les expectatives, el dipositari de totes les esperances, amaga un vici inconfessable. Fuma. L’home amb més poder del món no pot dominar-lo. Obama fuma.
Els assessors d’imatge anaven cabrejats perquè un fotògraf llest havia aconseguit, feia unes setmanes, la exclusiva de Barack Hussein amb una cigarreta a la boca i eixa és una de les dues imatges que, en l’actualitat, no es pot permetre un personatge públic d’aquest nivell. L’altra és la d’aparèixer amb un got de beguda a la mà.
Immediatament, el ja president, va eixir a la palestra per donar-ne explicacions i excusar-se. Sols fumava entre tres i set cigarretes i, no tots els dies. A més a més, va dir que, en ocasions, pot mantenir-se alguns dies sense fumar, però reconeixia que, fins ara, no havia aconseguit deixar de fer-ho. Va prometre que faria un darrer esforç en el moment que ocupara la Casa Blanca, on supose que allí ja no serà un tema dels assessor d’imatge sinó dels serveis de seguretat, perquè, com que la casa presidencial, com tots els edificis públics nord-americans, és un espai sense fum i fumar-hi és un delicte, si Obama volguera fer-ho tindria que eixir al carrer, com els treballadors de l’hospital, cosa que, a part del lamentable espectacle, obligaria els serveis de seguretat a crear un programa de eixides per diferents portes i finestres no fóra cas que per eixir sempre al balconet del Despatx Oval donara idees a algun aspirant a magnicida.
Ai! Quin temps aquell en el qual Wiston Churchill apareixia en tots els actes públics amb aquells puros tan impressionants. Recorden a Santiago Carrillo amb el cigarret en la mà en tots les entrevistes de la televisió? A Adolfo Suarez esclavitzat pel Ducados? Els Cohiba, regal de Fidel Castro, que es fumava Felipe González sense cap mirament? Ara és una imatge pública deplorable. No veuran ja més Mariano Rajoy amb un puro a la boca i això que, diuen, en fuma amb profusió i, confie, no tornar a veure a Hector Cúper o a Javier Clemente dirigint els seus equips des de la banqueta amb un cigarro a la boca.
Ha passat el temps dels herois de les pantalles on el cigarret a la boca i el got a la mà eren els icones del masclisme. Els herois de les jungles de cristall i de les armes letals pareixien ser-ho més com més tossien els seus pulmons podrits i quan més atacats estaven per l’alcohol. Ni tan sols Humphrey Bogart passaria hui amb aquell mig cigarret a la comissura dels llavis mentre mirava lànguidament a la càmera. Recorden vostès que en totes les pel·lícules nord-americanes els personatges nomes entraven en casa se n’anaven a la nevera i s’obrien una cervesa o se n’anaven cara al bar ―quasi totes les cases tenien un bar―, d’on es servien un generós got de whisky amb un trosset d’aquell gel que no es desfeia mai, perquè, fóra l’hora que fora, el cub sempre estava ple i intacte? En les pel·lícules d’ara la gent beu als bars, difícilment veuran els actors preparant-se un dry martini a casa amb oliveta i tot.
La imatge pública dels personatges públics, fumant o bevent és rebutjable. Que aconseguiren fer una foto a Obama amb el cigarret a la boca és increïble. Algú se la deu haver carregat per la fallida.
Durant molts anys m’he desplaçat freqüentment a Mònaco com un dels representants espanyols en MANOSMED, un organisme internacional que s’ocupa del control de qualitat de totes les actuacions sobre el càncer de mama. La princesa Carolina de Mònaco és la presidenta d’honor i ens hem reunit en diverses ocasions amb ella. Una de les vegades, amb motiu de la presentació de l’Escola Internacional de Senologia, hi va haver un còctel després de l’acte oficial celebrat al palau de congressos. Allí, drets en un rogle, compartíem conversa amb la princesa unes poques persones. Ella tenia a la mà, educadament, un got de beguda de la qual no va tastar gens. Prop del rogle, una senyora de mitjana edat, molt ben vestida ―la seua cap de protocol―, impedia en tot moment, que s’hi acostara cap fotògraf que poguera captar-la amb el got a la mà. Com que jo havia promés a alguna de les meues filles que em faria una foto amb Carolina i eixa era també la intenció dels qui estàvem amb ella conversant, es va permetre el pas d’un fotògraf i, abans de fer-nos la fotografia, aquella senyora, li va retirar, discretament, el got de les mans a la princesa.
Pasqual Molina 