MARISOL
Vaig veure Un rayo de luz al Cine Fantasio. A principis dels anys seixanta. Hi anàrem molts companys del col·legi, de vesprada, un dia normal de classe, per la qual cosa, crec, anar-hi fou una indicació dels escolapis. Segurament tingueren interès que els alumnes veiérem aquella pel·lícula. Jo no sabia de què anava, tampoc qui era Marisol. Recorde eixir-me’n abans que s’acabara la projecció, doncs no volia que els meus amics s’adonaren que havia plorat prou. Em vaig amagar als urinaris i en sentir el soroll dels espectadors anant-se’n em vaig barrejar amb ells cap a l’eixida, anaven quasi tots amb el cap baix per no mostrar el rastre de les llàgrimes. Els meus condeixebles ni veure’ls, tindrien el mateix problema. Recorde poc més d’aquella vesprada, però si que, a partir d’aquell dia, la meua vida va canviar. Jo ja no vaig ser el mateix.
Marisol va encendre en mi tots els focs de l’adolescència quan jo tan sols tenia onze anys. Era rosa i amb els ulls blaus, dues icones de la bellesa per als qui ens criàvem a la Mediterrània. Tenia el parlar simpàtic de la gent del sud i una gràcia per a cantar i ballar que et captivava. Fou un impacte per a mi. Fou un impacte per a tots. Espanya, aleshores captivada en les pantalles per Shirley Temple, Judy Garland i Mickey Rooney tenia ja la seua xiqueta prodigi particular, angelical i tota plena de virtuts. Els pares volien tindre una filla com aquella, les xiquetes la tractaven d’imitar i els xiquets la desitjàvem.
Aquest desig, en mi, es va convertir en un turment. La necessitat de conèixer-la personalment em feia mal. Els estudis es ressentiren i durant setmanes jo vaig esperar que en arribar a casa hi hauria a la porta un cotxe gran, com el de Roc el taxista, esperant-me per endur-se’m a fer pel·lícules amb ella. Eixia de l’escola amb el cor accelerat i, corrent, anava cap a casa pel camí habitual però abans d’arribar on devia girar per trobar la porta de l’escala on vivia, jo frenava el pas i, de puntetes, amb el cor eixint-se’m del pit, arribava fins el mateix cantó on em parava, l’esquena apegada a la paret, i treia el cap, poc a poc, per descobrir el gran cotxe aparcat allí davant. Mai no hi va estar. A poc a poc el desig donà pas a la decepció i els somnis de triomfar en el cine a la indiferència. La imatge de Marisol i el que havia arribat a significar prengueren altres formes i altres sentiments més reals encara que aquell primer impacte deixà mossa en el meu esperit.
Marisol acabà difuminant-se en el meu temps vital i pareixia haver desaparegut, quan el setembre de 1976, acabada de recuperar la democràcia i iniciada la llibertat de les llibertats, aparegué en la portada de la revista Interviu una fotografia seua en la qual apareixia molt jove i amb el pit nu. Espanya es va commocionar i encara aquella portada es considera un dels esdeveniments periodístics més importants de la historia contemporània del nostre país. La fotografia, feta als 21 anys, no l’havia vista ningú mai. Estava guapíssima i aquell pit nu era el de una deessa de bellesa inescrutable.
Espanya sencera començà a despertar. La mamella femenina, fins a aquells moments, misteriosa, quasi desconeguda, impregnada de simbologia estètica, eròtica i sexual, provocadora d’onanismes desenfrenats en un país que eixia dels anys d’obscurantisme intel·lectual global, ocupà el seu lloc en la normalitat de les coses que tornaven, a poc a poc, a ser normals.
Aquesta setmana una cadena de televisió ens ha recordat la història de Marisol. He sentit, de nou, lleugera, la mossa en l’esperit i he agraït, de veres, que aquell cotxe gran, com el de Roc el taxista, no vinguera mai a buscar-me.
Pasqual Molina 