ELS “AMICS DEL TIO DE LA PORRA”
… Aquell dia ja et despertaves desassossegat, en un punt arribaves al col·legi on era difícil mantenir-se quiets als pupitres de la classe. Els mestres desistien d’iniciar alguna activitat perquè el nostre cap no estava allí. Qualsevol soroll llunyà ens posava alerta. Però quan era el de veritat, s’acceleraven els cors i s’arreplegaven les carteres i quan el tro dels tambors envaïa tot el claustre dels escolapis es provocava la desbandada de tots cap a les portes de les classes per guanyar els corredors i veure’ls.
Era una banda d’homenots descomunals, vestits com els soldats de les pel·lícules antigues, que duien grans barbes i bigots per damunt dels quals destacaven un nas enorme i unes ulleres desmesurades. Formats militarment en files, portaven bombos i tambors dels quals les baquetes i les maces arrancaven amb vigor aquell so peculiar, sec i fosc que, magnificat per l’eco als corredors, ens colpejava amb força el pit mentre, en to entre burla i por, els xiquets els cantàvem allò de… “Tio de la porra, menja pa i samorra”… Davant de la banda anava l’home més colossal de tots amb una porra immensa en la mà que alçava, baixava i girava amb autoritat marcial. Al pati, la banda feia piruetes, cercles, entrecreuaments de files, i acabada l’actuació, se n’anàvem tots, la banda cap un altre col·legi i nosaltres, a la fira… (P.Molina, 2003)
El Tio de la Porra és un personatge essencial en la memòria col·lectiva de la meua generació. Reconec que jo el tinc idealitzat, que la seua imatge, en el record, està en mi magnificada, que jo retinc d’aquells tambors un so diferent i exagerat, i que les sensacions que em feia viure la banda aquells dies de la meua infància les considere, ara, sobredimensionades . Però hui encara són tan nítides les imatges, tan clars els sons, tan reals les sensacions…
No m’apanya molt el Tio de la Porra actual. No m’agrada reconèixer les persones darrere les patilles, bigots i peres dibuixades amb retolador i, menys encara, quan tant sols duen per careta unes ulleres de sol. Em decep prou la poca gana que hi posa alguna de les bandes. Tampoc reconec el repic actual que fan fer als tambors, eixe no és el toc original que tenia la banda; però, sobretot, em qüestione si per als xiquets de hui representarà el Tio de la Porra, el dia de demà ,el que va representar per a nosaltres.
Voldria que així fora. La idea de festa i llibertat que la seua presència significa és la mateixa, però ja són molts els pares que eixe dia no porten els seus fills a l’escola, perquè per a un moment no paga la pena. Supose que per als xiquets actuals el colorit i el moviment de la banda els ha d’entusiasmar, però també crec que la màgia desapareix quan reconeixen que el que porta la porra és el nuvi de la seua germana o aquell del bombo és u dels seus cosins. Supose que la recuperació del so clàssic serà difícil, hui els tambors repiquen, la pell artificial que porten ho facilita, però, de tota manera, aquell so atordidor amplificat per l’eco dels corredors del col·legi, no crec que deixe bocabadats ja els xiquets acostumats als efectes especials sonors de qualsevol de les pel·lícules que hui veuen.
Des de fa uns anys, en l’Ajuntament gandià hi ha un interès de reivindicació política i de recuperació històrica del personatge al qual jo, en tot moment que he tingut ocasió, afegisc l’interés personal a recuperar també l’estètica del Tio de la Porra de la meua infància.
A principi dels 2000, davant la utilització del personatge per algun poble dels voltants per a l’inici de les seues festes, l’Ajuntament de Gandia va registrar el nom, el disseny i la marca del Tio de la Porra, dels quals, per tant, és el seu propietari intel·lectual. El 30 d’agost de 2007, Josep Miquel Moya, en nom del Grup Municipal del Bloc-Verds va demanar en la Comissió Informativa de Cultura el suport dels grups politics municipals per a sol·licitar a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana la declaració del Tio de la Porra com a Bé d’Interès Cultural, en la modalitat de bé immaterial. La Llei del Patrimoni permet la declaració de Bé d’Interés Cultural, en aquesta modalitat, de les manifestacions culturals, etnològiques i festives que siguen genuïnament valencianes. Tant en la dita Comissió Informativa de Cultura com, després en el ple municipal de 13 de setembre s’aprova la proposta per considerar-la una bona iniciativa que donarà rellevància a una de les tradicions que més estimen els gandians i que ens singularitza com a ciutat.
La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana, per a la declaració de un Bé d’Interès Cultural, necessita els informes favorables, almenys, de dues institucions consultives prestigioses que, a més a més, ella proposa en una llista. L’ajuntament gandià va demanar informes a les universitats de la Comunitat Valenciana i al Consell Valencià de Cultura. Aquest últim, en resolució favorable del 28 d’abril, recomana que, abans de iniciar-se el procediment de declaració del Tio de la Porra com Bé d’Interès Cultural, convindria procedir a la declaració de Bé de Rellevància Local. A aquest efecte i després de l’informe favorable de la Comissió Municipal Informativa de Cultura reunida el 16 de Maig del 2008, el ple de l’Ajuntament de Gandia prenia l’acord de sol·licitar a la Conselleria de Cultura la dita declaració del Tio de la Porra com a Bé de Rellevància Local.
Falta poc per a obtenir les dues declaracions. Una vegada concedides, les autoritats municipals i també les de major àmbit quedaran obligades a realitzar actuacions per al manteniment de la manifestació del Tio de la Porra, incentivar la investigació i la promoció del personatge. I és en aquest punt on la meua dèria personal em portaria a insistir en recuperar-ne l’estètica que per a mi seria la dels anys cinquanta i seixanta, la de la meua infància i adolescència.
Fa uns vint anys, Leandro Martí, aleshores president de la Falla del Mosquit, va formular, a la seu de la Junta Local Fallera, la proposta de crear els Amics del Tio de la Porra. Martí reivindicava, com ho faig jo ací, la recuperació de la estètica de la banda i del personatge central, la formalitat en els desfiles i en les actuacions. La idea prosperà entre els fallers, s’adquiriren els tambors i es confeccionaren uns uniformes nous i durant aquest temps la banda de la Junta Local Fallera ha sigut la principal de la ciutat.
Jo hui vaig més enllà i propose la creació d’una associació cultural que portara el mateix nom, amb seu pròpia i sota la tutela directa del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. Els fins d’aquesta associació serien la recuperació històrica de la tradició i la promoció del personatge i de la banda, a tots es nivells, perquè esdevinguen amb el pas dels anys la imatge festiva i cultural de la ciutat de Gandia. En serien socis tots aquells que tingueren estima pel personatge, però, almenys, una trentena formarien part activa de la banda, haurien de reunir-se periòdicament i assajar durant tot l’any, comprometent-se a aproximar el personatge a la tradició tant com siga possible, i a desfilar el primer dia de la Fira amb formalitat i rigor.
Fa uns dies Televisió Valenciana oferia les imatges de la muixeranga d’Algemesí alçant al cel dues de les seues torres humanes al bell mig de la plaça major de Brussel·les omplint de festa els carrers de la capital de Bèlgica amb les seues ratlles multicolors amb les quals vestiren, fins i tot, el mateix Manneken Pis.
Per què no pensar, respectades les evidents diferències actuals, que una vegada ben arrelada la tradició a nivell popular i aprofitant les possibilitats de la promoció mediàtica, poguérem veure el Tio de la Porra convidat a participar en les festes de qualsevol ciutat nacional o Europea. Seria una bona imatge de la Gandia festiva, amable i alegre, culturalment oberta al mar i relacionada, per la història, amb els Borja.
Pasqual Molina 