TRES TIOS I UNA PORRA
A Josep Lloret, Tomàs Femenia i Vincent Gregori
El Tio de la Porra és un personatge essencial en la memòria col·lectiva de la meua generació. Reconec que jo el tinc idealitzat, que la seua imatge, en el record, està en mi magnificada, que jo retinc d’aquells tambors un so diferent i exagerat, i que les sensacions que em feia viure la banda aquells dies de la meua infància les considere, ara, sobredimensionades . Però hui encara són tan nítides les imatges, tan clars els sons, tan reals les sensacions… (P.Molina, 2008).
La banda del Tio de la Porra de la meua infància estava formada pels alumnes de PREU dels escolapis, el col·legi en el qual jo estudiava. Entre ells, s’escollia el més gran —o el més atrevit—, per a ser qui portara la porra, mentre que els tabalets i els bombos es repartien entre la resta. Aleshores, cada any, els membres de la banda i el personatge central eren diferents, però aquell impacte visual i sonor que m’enlluernava es mantenia intacte. Durant tots els cursos del batxillerat vaig esperar l’arribada de la banda amb el cor encongit i els vaig veure desfilar pels corredors del col·legi embadalit, mentre la porra dibuixava en l’aire piruetes inversemblants i en el sostre retronaven els ecos dels tambors.
Un any, els de PREU fórem nosaltres. La setmana anterior assajarem al pati del col·legi, i el gran dia vestírem el cos amb aquells uniformes desgastats i disfressarem les cares perquè ningú poguera reconèixer-nos. Aquell matí, des de l’altra part d’un tambor vaig saber què significava el Tio de la Porra per als altres: l’alegria que despertàvem en la xicalla i les emocions que provocàvem en la gent gran. El que més m’impressionà van ser les mirades, entre espantades i il·lusionades, dels més menuts i els bots d’alegria dels més espavilats, els quals sabien que la nostra arribada significava que el col·legi tancava i se n’anaven tots a la Fira. Aquells moments encara es mantenen inesborrables en el meu esperit.
L’augment de la població estudiantil i del nombre de col·legis va condicionar, ja fa molts anys, que es crearen diverses bandes del Tio de la Porra. Una d’aquestes, cal considerar-la la principal, està encarregada a la Junta Local Fallera. Les comissions falleres aporten els membres de la banda i entre ells es reparteixen els instruments de percussió. Al capdavant d’aquesta banda, que recorrerà els carrers, els col·legis i les seus de les institucions del centre històric, han estat els darrers trenta anys tres persones que han donat vida i estil propi al Tio de la Porra contemporani: Josep Lloret, Tomàs Femenia i Vicent Gregori.
Josep Lloret, aleshores president de la Junta Local Fallera, aconseguí tornar el Tio de la Porra al territori de les falles. Ell mateix, durant molts anys, va representar el personatge principal. La gran altura de Lloret, amb el suplement del barret al cap, li proporcionava un aspecte impressionant. Una poblada barba amb bigot, un nas exagerat i unes ulleres sobredimensionades feien el seu rostre inescrutable. El seu desfilar era marcial amb passos mesurats i talonejar eventual. Els moviments amb la porra eren enèrgics, decidits, propis d’un comandant que dóna ordres a la tropa. La seua figura destacava per damunt de tota la banda. Imposava respecte. El seu fer era seriós, formal, convincent.
Lloret és la imatge del Tio de la Porra clàssic, el més pròxim a la meua concepció estètica del personatge.
Tomàs Femenia va succeir Lloret en la presidència de la JLF i arreplegà d’ell el testimoni de la banda, per a la qual aconseguiria uniformes nous i instruments propis. Facilità l’entrada de la dona i incorporà uns altres instruments com ara la dolçaina i el tabalet. Ell seria, durant tots aquells anys, catorze, el Tio de la Porra de la banda principal. Femenia era baixet i doble i, a més a més, algun tipus d’al·lèrgia li impedia poder ocultar la cara amb les barbes i bigots artificials. Tan sols duia dues taques roges en el bell mig de les galtes, per la qual cosa tothom sabia que era el president de les falles de Gandia. Des de la nostra amistat jo li vaig reprotxar, reiteradament, la violació de la incògnita del personatge. Ell, des de la seua potestat, mai no em va fer cas. El temps li donà la raó. Tret del primer moment de desconcert, la gent major va acceptar amb normalitat que l’alcalde de les falles, una autentica autoritat dintre de la vida social gandiana, fora el cap d’aquella banda bufa i, a més a més, aconseguint una identificació perfecta entre la persona i el personatge. Per als xiquets, la seua imatge, divertida i pròxima, era la d’un Tio de la Porra de dibuixos animats, eixe nino grandot que voldrien endur-se a sa casa per a jugar. La seua imatge, modelada en cartró sobre un disseny de Toni Durà, es lliura, com un obsequi, als ambaixadors i als visitants il·lustres de la ciutat. I seria, sens dubte, la imatge simpàtica i identificativa de la ciutat en tot tipus d’articles de souvenir turístic.
Femenia es la imatge minimalista i amable del Tio de la Porra que jo, a la fi, vaig acceptar convençut.
Vicent Gregori és l’actual tio de la Porra. Aquest any complirà la seua cinquena experiència. Prové de la falla de Benipeixcar. Prové de la festa. És un home divertit i extravertit. Diuen que té un cor tan gran que no li cap en el cos i té un cos enorme. Amb ell, el personatge ha recuperat volums i part de la meua estètica clàssica. Gregori és més gran que les persones, un autèntic homenot i no necessita postissos, té una barba espessa que cobreix tot el rostre. Al capdavant de la banda la seua impressionant fortalesa esdevé dúctil i mal·leable. Balla més que desfila, relliscant-se amb passos menuts. El tracte amb la porra és de seda i és fàcil que l’oferisca al primer xiquet desvalgut perquè hi jugue, perquè se senta la persona més important de Gandia aquell dia. La immensitat de Gregori no espanta a ningú, la bondat del rostre et captiva. Gregori és com eixe ós de peluix que tothom voldria abraçar. Una fotografia d’ell realitzada per Vicent Almar fóu la imatge del cartell anunciador de la Fira i Festes de Gandia fa dos anys. Serà el Tio de la Porra durant molts anys.
Gregori és la imatge de futur del Tio de la Porra. És la virtut, el terme mitjà entre classicisme de Lloret i la modernitat de Femenia.
Tres persones. Tres maneres de interpretar un personatge… Tres tios i una porra.
Pasqual Molina 