PER A GRIPS… LES DE ABANS!
Tinc la grip. Crec que la vaig agafar diumenge passat al camp del Mestalla. Si, ho confesse, he tornat a anar-hi amb la mala idea de veure si s’armava un canyaret i es carregaven el Koeman. Deu ser la penitència però ja vaig eixir del camp tossint i destemperat. Dilluns al mati no vaig poder alçar-me del llit, tenia la impressió que m’havien passat per damunt tots els problemes del president del València i estava fet pols. No vaig poder anar a la consulta. Ni puc recordar els anys que feia que no passava això.
A casa m’han dit que soc un mal pacient. Pudent! Acostumat com estic a anar sempre amb mil coses al cap, porte malament ’atur obligat. Des del primer moment em vaig automedicar. El que em vaig prendre, m’ha produït una reacció al·lèrgica terrible que m’ha omplit el cos de faves que em causaven un picor insuportable, per a mitigar el qual he pres un antihistamínic que m’ha tingut tota la setmana embadalit. Encara no estic massa bé, tusc prou, em piquen les galtes del cul —per les faves—, i pare un poc albercocat , però, havia d’escriure aquesta columna!
Ai! Aquelles grips de la meua infància, si que eren bones! Com que no tenies cap obligació ni res important que depenguera de tu, doncs no tenies cap problema i podies disfrutar d’uns dies de fer fugina legal a casa. Quan ma mare venia a despertar-me i s’adonava que estava constipat, després de maleir-me recordant les vegades que m’havia dit que no anara descalç, que em tapara la boca amb la ma en eixir dels llocs, que no isquera mai de casa sense la bufanda i, sobre tot, que no suara quan jugava a la pilota (!)… em canviava la roba mullada, la del llit i la del ski-jama, i començava amb aquell cerimonial que hui recorde amb tendresa.
Posava al foc un perol d’aigua en el qual, quan arrancava el bull, deixava caure unes fulles d’eucaliptus que tenia guardades en un pot buit de Cola-Cao que hi havia al rebost. Mentrestant, havia anat a l’armari de les medicines, d’on portava a la habitació el pot de Vicks Vaporub, el flascó de Bronquidiazina (si ja havia començat a tossir) i l’aspirina —que ella ja sabia que anava a constituir el drama de la sessió—. Destapar el potet de color lila del Vicks Vaporub era omplir ja l’estada d’una de les aromes de la llar. Ma mare introduïa dos dits dins i en treia una dosi generosa que escampava meticulosament amb un massatge suau per davant del pit i per l’esquena. El que li restava entre els dits me l’introduïa en cadascun dels forats del nas. A la frescor inicial del contacte de la pomada amb la pell succeïa una calor intensa i confortable que senties endinsar-se en el cos. Protestant, però sota la amenaça de cridar a don Enrique Terol —qui sempre em receptava injeccions—, em tragava les dues cullerades soperes del xarop per a la tos, el tast apegalós del qual em resultava repulsiu. Per a acabar venia la gran baralla de fer-me tragar la mitja pastilla d’aspirina, que quasi sempre acabava en un descomunal guirigall: jo, fent ois mentre me l’engolia i ma mare, tapant-me amb els dos dits d’una mà el nas i amb l’altra, brandant una espardenya.
Apareixia poc desprès amb el perol fumejant que em col·locava entre les cames protegides per no cremar-me. Tot seguit ens cobria, a mi i al perol, amb una manta i destapava el recipient, del qual eixia un vapor abrasador que jo sempre pensava que anava a deixar-me cec. Ma mare era implacable amb els meus crits de protesta i em tenia ben subjecte pel bescoll perquè no m’esmunyira insistint que havia de respirar ben fort pel nas i per la boca.
Passat el temps que ella considerava adequat, retirava la manta i el perol, m’eixugava i m’abrigava després al llit on jo quedava exhaust, no se si de la malaltia o del tractament.
El millor d’aquesta setmana han sigut, sens dubte, els records. De les persones, dels llocs, de les absències, de les aromes, dels sabors… Records!
Pasqual Molina 