ANAR A FER LA MÀ
Si fóra veritat el que ens deien els rectors del col·legi, que “tocar-se” podia deixar-te cego o que el pecat solitari produïa debilitat mental, crec que hui, quasi tots, estaríem en la ONCE o en algun càrrec públic de la Junta d’Extremadura.
Les primeres vegades, els atacs de remordiment eren memorables. Sort que podies confessar-te. Als escolapis era molt dur fer-ho, ja que els rectors als quals confessaves que te la cascaves, eren els mateixos que et tenien atemorit de totes les malalties possibles si ho feies. A més a més, et confessaves cara a cara amb ells, agenollat, i com que els confessionaris estaven a la vista de tothom, tots els teus companys, asseguts als bancs de l’església en la missa diària, s’adonaven que havies pecat. El pare Guim era l’alternativa. Era jesuïta. Estava en una altre col·legi, en una altra església. Hi estava sempre. Ocupava el primer confessionari a la dreta, en un racó. Podies confessar-te amb ell per les finestretes laterals, mig amagat, com les dones. Nosaltres créiem que estava sord, ja que no pareixia immutar-se de res, fóra quina fóra la xifra d’actes impurs que hagueres comés, amb tres parenostres y dues avemaries estaves arreglat, perdonat i disposat per a la propera, i quasi segur immediata, pelladura, passant-nos per l’entrecuix l’obligatori propòsit de l’esmena.
La setmana passada, la noticia que, en la Junta d’Extremadura, el Consell de la Joventut i l’Institut de la Dona havien organitzat uns tallers per a ensenyar a masturbar-se, adreçat als joves entre 14 i 17 anys, provocava un autèntic rebombori nacional. La resposta en els mitjans de comunicació fou immediata amb tot tipus d’opinions i comentaris entre els quals dominava, sobretot, la conya marinera.
A mi em preocupa que si la masturbació es converteix en un tema banal i deixa de ser mereixedora de condemna infernal arribara a perdre consistència el més genuí dels insults Valencians: enviar algú a fer la mà. Insult genuí, no existeix en cap altre lloc més que a Valencia. A Catalunya no es gasta. És, doncs, patognomònic Valencià. És intraduïble: en castellà no existeix ¡Vete a hacer la mano!; tampoc en francès Va toi a faire la main!, no significa res. Que jo sàpia, en anglès Go to do the hand! i en alemany Geh, die Hand zu tun! No tenen cap sentit o significació. Ves-te’n a fer la mà és un insult contundent, sonor, rotund. És directe. Unipersonal, va dirigit sols a qui insultes. El ¡Vete a tomar por el culo! castellà és menys agressiu i més musical. També té un caràcter més social, més participatiu, ja que necessita, almenys, de la col·laboració d’una altra persona —un home, és clar—, per la qual cosa aquest insult té un cert caràcter misogin i excloent. A mi no m’agrada i no recorde haver-lo emprat mai.
Ai Espanya! País de contrastos! Passares de l’onanisme satànic al llibertinatge sexual només entrà la primera brisa de democràcia fresca. Ai Extremadura! Extrema i dura, etimologia propícia per a les classes pràctiques dels tallers de masturbació!
Pasqual Molina 