Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Una setmana més!” Diumenge 02 de novembre de 2008

REQUIESCANT IN PACE

     Des que el jutge Garzón commocionà la societat espanyola amb la intenció d’acusar de genocidi el règim franquista i donà l’ordre de localitzar i exhumar els cadàvers d’una part dels “desapareguts” d’aquella guerra incivil, els implicats amb aquesta decisió, familiars, testimonis dels fets, responsables politics i judicials han expressat  les seues diverses opinions. L’actuació de Garzón no ha deixat indiferent a ningú i la reacció es mou en un ample ventall que va des de l’aprovació absoluta fins a la més gran de les indignacions.  Respecte a les exhumacions, en el rerefons de la major part de les manifestacions pareix extraure’s la idea que als morts, fóra com fóra, s’hauria de deixar-los descansar en pau. Requiescant in pace.

     Reconec que he assistit a tota aquesta trama amb desassossec, que escoltar i llegir totes aquestes opinions diferents m’han provocat sentiments diversos i, de vegades, oposats, perquè, si estic d’acord que cap crim hauria  de quedar impune, també ho estic que en la transició democràtica la societat espanyola va fer un admirable esforç per girar full sense  posar damunt de la taula cap dels milers de cadàvers que, fruit de la barbàrie i de la repressió, tingueren cadascun dels dos bàndols.

     Aquests dies, la fotografia d’una exhumació m’ha copsat profundament. En la imatge, algú amb un pinzell i una espàtula extrau del fons de la terra una calavera, amb l’os frontal esclafit, que emergeix d’una camisa arrugada, plena de fang i amb els botons cordats. En unes altres fotos, la visió dels esquelets  amuntonats m’ha aborronat i, des d’aleshores jo no he parat de fer-me una pregunta: què deuen pensar ells?  voldrien que els veiérem així?  Amb els ossos nus, mutilats, bruts per la terra que ha sigut la seua companya secreta durant tots aquests anys?

     Els ho pregunte també a vostès: creuen, de veres, que aquestes persones després d’haver sigut recordades tants anys per les virtuts que tingueren i de ser enyorades tot aquest temps per paraules, somriures o carícies per els sers estimats, voldrien ara començar a ser recordades per aquestes imatges?

     Jo crec que no. Jo crec que eixes persones, que compartiren una vida plena amb qui van voler, no acceptarien ara compartir, amb qui fora, les deixalles de tan horrible mort. Jo, al menys, no voldria que es mostraren  les meues despulles així. Ni en el nom de la més gran de les justícies. Voldria mantenir-me en la memòria de tots els meus tal com em conegueren, tal com m’havien recordat fins ara.

     Jo no tinc en la meua família ferides d’aquella guerra sanguinària, però, durant tots aquestos dies en que Garzón ha somogut les entranyes de tanta gent no he deixat de pensar en el Pare Miret, el jove poeta de Beniopa “desaparegut” per ser sacerdot  poques setmanes després de començada la guerra. Un dia, va eixir de casa i ja no hi va tornar mai més. Uns diuen que el van cridar de la Col·legiata, uns altres que se l’emportaren en un cotxe cap a la FAI de Gandia. Mai s’ha sabut que li feren i on li ho van fer… Algú va comentar que va veure el seu cos i el d’un altre rector, morts, tirats en la cuneta d’una carretera del terme de Tavernes.

     El pare Miret ha estat en l’oblit de tots, inclús de la pròpia Església. La seua poesia fou rescatada de l’oblit fa uns anys i publicada per el CEIC Alfons el Vell i jo, des d’aleshores, he sentit un especial afecte per la persona i per les seues circumstàncies i… Saben què?  A mi no m’agradaria gens anar ara a Borderia i veure com, seguint l’ordre de Garzón, trauen a la llum un muntó d’ossos coberts per una sotana. Teresa, la germana, fa cinc anys que s’ha mort. No queda ningú més de la família. El Pare Miret, admetent que fora congruent amb la seua doctrina, segur que ja va perdonar els seus assassins. Perquè s’hauria de traure a la llum ara les seues despulles? La imatge de la exhumació, a mi, no em restituiria la seua memòria ni em faria més impressionants els seus versos profètics: “Un soroll de passos sec / xiularà ma desventura, / i el vent portarà el lleu frec / per damunt ma sepultura.”

     Estiga on estiga. Requiescat in pace.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 002. Levante-EMV la Safor. 2008, Requiescant in pace i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.