Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Una setmana més!” Diumenge 03 de febrer de 2008

ELS QUARANTA ANYS DE FELIP

     Jo pertanc a la promoció d’universitaris que isquérem de la facultat amb el títol signat per primera vegada per sa majestat Joan Carles I. En vaig casar la mateixa setmana que ell era nomenat rei i, salvades totes les distancies, he tingut sempre la impressió que, aleshores, els dos encetàven una part de les nostres vides on havíem de fer tirar avant una família i una responsabilitat. Cadascun, la seua.

     Les seues imatges en la televisió m’eren amables, especialment les del seu fill Felip, el qual, quan el veia amb un entrepà a les mans corrent rere una pilota al pati de l’escola, em pareixia un dels companys del meu en el col·legi ABC. M’he interessat pels seus estudis a l’estranger, el COU a Canadà, el màster que va fer als Estat Units. Encara que puc comprendre-ho, no em va agradar massa veure’l passar per les acadèmies militars i crec, a més a més, que ha sigut curta i massa diversa  la seua estada en la universitat. Sempre m’ha paregut un jove de profit i responsable, educat, natural i accessible i el dia que assistint als funerals d’una de les víctimes més sonades del terrorisme, de sobte, es va girar cap al núvol de càmeres i micròfons i sense cap de paper davant va dir el que  havia que dir i com havia que dir-ho, em vaig adonar que ja hi estava preparat.

     Dimecres va fer quaranta anys. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. La dada és important. Per al país i el seu futur. La data ho és per a la persona. Els quaranta son en la vida d’un home l’edat del zenit vital i, si encara no de la maduresa, és la millor per desenvolupar al màxim totes les activitats per a les quals s’ha anat adquirint experiència i el moment de demostrar si se tenen o no condicions. Jo no recordava que anava a complir els quaranta i he de confessar que l’augment de la presencia mediàtica del Princep d’Astúries, les darreres setmanes, em tenia un poc intrigat, sobretot després d’algun comentari escoltat sobre problemes de salut del monarca i sobre una probable abdicació i, a més a més, després del discurs, no previst, del princep en la celebració del setanta aniversari de son pare, davant de cinc-cents convidats —tots els que han sigut alguna cosa durant el regnat—, el to del qual, entre paraules clares d’afecte i altres com d’acomiadament, va sorprendre al personal.

     En el darrer mes la televisió ens ha mostrat imatges biogràfiques i altres menys conegudes a nivell personal i familiar. Gent de la seua generació, amb notorietat pública, han expressat opinions favorables sobre la seua persona i perfil públic. Ens han destacat  totes les qualitats que ja té com a home d’estat.  Tots aquests esdeveniments em feren considerar, aleshores, el tema de l’abdicació. Però, igual, tan sols és que anava a complir quaranta anys. Felicitats xicon! Però, quan siga l’hora, tant de bo que pugues arribar a representar el paper que el teatre de la vida pareix tenir-te reservat. Que ho pugues fer des de l’acceptació general i des del reconeixement  necessari del teu paper institucional  ara que afloren paraules i gestos de rebuig cap a la monarquia.

     El rei Joan Carles va complir els quaranta el mateix any que va ser ratificada, en referèndum, l’actual Constitució espanyola. Està en el càrrec prop de trenta tres anys. Tret de la simpatia admesa, al principi de l’article, cap a la seu persona, realment, no sabria definir-me com a monàrquic a no, però el que si sóc és agraït. Què donaria jo perquè els meus fills, que ara comencen la seua singladura per la vida, tingueren en la figura del seu futur rei la garantia de pau, prosperitat, convivència i  respecte que, en general, jo he gaudit  sota la corona de son pare.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 002. Levante-EMV la Safor. 2008, Els quaranta anys ded Felip i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.