LA FILHARMÒNICA DE VIENA
Diumenge passat vaig assistir a un concert de la Filharmònica de Viena al Musikverein d’aquella ciutat, l’orquestra i el lloc del famós concert de cap d’any. Des que mon pare portà el primer televisor a casa, a l’any 1964, jo he vist tots els anys aquest concert i pensava que mai podria estar, eixe dia, allí.
Diumenge passat hi vaig estar. Allí, a la sala. En un concert de la programació d’hivern. Començava a les 11 del mati. Una hora abans, la meua dona i jo estàvem a les portes del teatre. Sabíem que les entrades estaven exhaurides, des de feia molt de temps, però ens havien dit que, de vegades, algú en ven a les portes. Ho aconseguirem! Un home major, molt ben vestit, ens va vendre les dos i ens va cobrar, tan sols, el que marcava el tiquet. Les localitats eren magnífiques, en la llotja número dos, situada darrere mateix de l’orquestra. Podíem tocar amb les mans l’esquena dels violinistes i tinguérem el director la major part del temps mirant cap a nosaltres.
La Sala Daurada del Musikverein és espectacular. Realment, la televisió hi fa justícia amb les imatges. La meua dona li feu un munt de fotos des de tots els angles. Jo no faig fotos, després no les veig mai. A mi m’agrada escodrinyar-ho tot. Amb una meticulositat malaltissa. Després ho recorde. Amb una meticulositat impròpia dels records. Abans de començar el concert vaig recorre tot els llocs de la sala, tots els racons. Vaig poder admirar les columnes xapades d’or, les làmpares de cristall, el teginat increïble del sostre, la rastrera de finestres en la part alta que permeten l’entrada de la llum exterior i l’espectacular orgue, els tubs del qual estan disposats al fons de l’escenari com a mena de retaule de l’altar major d’una catedral.
Cinc minuts abans de començar, tothom ocupava els seus seients. La gent anava molt elegant. Una part dels musics (vent, percussió, les dues arpes, organista i contrabaixos) varen eixir primer i varen seure. Un minut desprès ho va fer la resta (els instruments de corda) i, aleshores, els musics que havien eixit abans s’alçaren respectuosament i, quan tots eren asseguts i esperàvem l’aparició del director, per a extraordinària sorpresa meua, aparegueren per darrere de tots els músics, els membres d’un cor de veus multitudinari. Sols aleshores, quan l’escenari era una promesa de veus i de música celestial, aparegué el director, Sir Simon Ratle, amb un parar jovial, atractiu, cabells blancs formant rulls i amb una camissa negra amb coll xinés que posà un punt de rebel·lia enmig del glamour que dominava per tot arreu. Saludà el públic que l’aplaudia, es girà camp els musics, alçà la batuta que mantingué, com en suspens, uns segons eterns i la deixa anar fent sortir dels instruments i de les veus el cel esperat.
Els he de confessar que en eixe moment no tenia ni idea quin concert anava a escoltar, ni m’importava. No en sabia ni el títol ni el nom de l’autor (El somni de Geronte d’Edward Elgars). Desconeixia si la música em seria coneguda o no. Que hi hauiria un cor –la qual cosa m’encanta–, i que, a més a més, escoltaria unes solistes prodigiosos (Magdalena Kozëna, mezzosoprano; Michael Schade, tenor i Thomas Quastoff, baix bariton). No en tenia ni idea! Me n’he hagut d’assabentar després per poder contar-ho a tots vostés.
Del concert, no en puc dir-los massa coses més, em vaig passar les dues hores plorant!
Pasqual Molina 