QUAN S’AMUNTONA LA FAENA
Els temes per a aquests articles dels diumenges els trobe en els mitjans de comunicació. En les notícies del dia a dia. Sempre hi ha algun succés, alguna efemèride que em mou a la reflexió i a seure davant l’ordinador per deixar entre aquestes línees qüestions obertes perquè cadascú hi trobe respostes. Però hi ha setmanes que, pel calendari o pels esdeveniments, vénen prou carregades i, aleshores, s’amuntona la faena.
Escolte, en l’emissora de les sotanes, les dades d’un informe que revela que els joves espanyols mantenen les primeres relacions sexuals completes als 16 anys i que solen ser promíscues. Res a veure amb la situació de la meua joventut. Ni per l’edat ni per la varietat. Nosaltres, en general, les tinguérem prou més tard, però, fins arribar-hi, férem els passos previs pujant, entre el permès i el prohibit, a poc a poc, l’escala de la sexualitat compartida, assaborint cadascun dels esglaons: les primeres mirades pel carrer, les excuses per retrobar-se, les primers paraules a cau d’orella, agafar-se la mà al cine, l’apropament dels cossos com per accident, la suavitat del primer bes, descordar el primer botó, el tacte de la primera pell. Sempre amb el foc interior encés, pel desig o per l’amor. Quasi sempre, amb la mateixa parella de ball, doncs la promiscuïtat, aleshores, no venia en el diccionari. És cert que la repressió sexual en tots els àmbits de la nostra educació va existir, però jo, tret d’algun remordiment de consciència juvenil que acabava en el confessionari del pare Guim, no tinc clar que aquesta tinguera massa influència negativa sobre l’esdevenir de la meua sexualitat posterior, la qual hui mirant enrere em contenta i mirant el futur m’anima. A mi encara em tremolen els records. Aquells de les primeres mans en la cintura d’Adamo, els de les primeres paraules d’amor, senzilles i tendres, de Serrat o el del primer bes, fet i rebut entre presses, aquella nit en la qual, abans que Neil Armstrong xafara la lluna, jo havia xafat ja el cel.
Els joves de hui, els que ho obtenen tot als 16 anys, han assaborit aquells primers esglaons? Demà, gaudiran de tan bells records?
S’han complit els seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. 10 de decembre de 1948. Resolució 217 A (III), adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Trenta articles. En l’efemèride tots els mitjans se n’han fet ressò. S’han fet, per tot arreu, actes commemoratius i reivindicatius. Tothom està d’acord en dues coses: la vigència actual d’aquella declaració i que sobre cadascun dels drets declarats hi ha més d’un lloc al món on se’ls passen per l’entrecuix.
Si el món civilitzat ho permet, quin futur espera a la civilització?
A Anglaterra un programa de televisió espanta el personal. Un professor jubilat ha posat fi a sa vida, la qual ell ja no considerava que fora així, atés el deteriorament físic i el dolor insuportable que li causaven una malaltia progressiva i incurable. Ho ha fet davant les càmeres de televisió. Assistit per la seua dona amb la qual estava casat des de feia 37 anys i de la qual s’acomiada en el vídeo amb les paraules més dolces i tràgiques que es poden dir per amor. El document televisiu té caràcter de denúncia i, de segur, serà emprat per partidaris de l’un costat i de l’altre.
S’han vist vostès, en alguna ocasió, en aquesta disjuntiva? Han vist patir físicament i psicològicament el ser que més estimen enmig de l’hecatombe d’una malaltia incurable?
A l’eixida de la presó, un grup de sers amb aparença de persones i comportament d’animals, saludava amb vives a la boca i bengales a la ma Santos Mirasierra (per favor, senyor linotipista, no destaque aquest nom amb negreta), un company d’esquizofrènies, seguidor de l’equip de futbol francès Olimpique de Marsella, detingut, jutjat i condemnat pels incidents que va provocar a l’estadi Vicente Calderon durant un partit de la Champions.
Els cafres, corporativistes?
Pasqual Molina 