TORNAR A ESCOLA
En els salons de Foment hi ha una exposició entranyable. Amb motiu de les cinquenes Jornades d’Història de l’Educació Valenciana, dutes a terme a Gandia el 30 i 31 d’octubre passats, el CEIC Alfons el Vell i la Universitat de València han inaugurat aquesta exposició dedicada a les escoles d’ahir, centrant-se, fonamentalment, en les de la Segona República i en les del franquisme. Si em permeten una recomanació, vagen a veure-la!
Si tenen una certa edat, es veuran de nou asseguts en aquells vells pupitres de fusta de dues places, escoltant aquelles veus sàvies de la germana Rita, de don Vincent Mahiques, de don Salvador Pla, de don Vincent Rocher o de don Carlos Belenguer transmetent-nos els primers coneixements: ensenyant-nos a llegir, a escriure, les regles aritmètiques i les normes d’ortografia; inculcant-nos els principis d’autoritat i de disciplina, les regles d’urbanitat i a discernir entre el bé i el mal; assenyalant-nos en els mapes on estaven els rius, les muntanyes i els pobles, i relatant-nos la historia, això si, segons el color del vidre que pertocava. Allí veuran les parets repletes de les icones representatives de les èpoques que es vivien, de cartells amb consignes de vàlua oposada, de mapes de continents amb noms de països que ja no existeixen, però sobretot es trobaran envoltats de records evocadors: els dels companys que ja no estan, dels uniformes de ratlles, de pissarres on es començava a escriure, de plumiers, de llibretes, de llapis de mines minvants i de gomes d’esborrar gastades.
Si sou més joves coneixereu l’escenari, la decoració i l’attretzo on ens educàrem nosaltres. En apropar-se a les vitrines contemplareu els llibres, quaderns de treball i material escolar que empràvem i, potser, us serà difícil comprendre com es podia ensenyar així, com es podia aprendre així. Però així ens educaren i així aprenguérem! No us deixeu influir massa pel que s’escolta. Si us han contat que ens obligaven a anar a missa tots els dies, que ens feien cantar el Cara al sol, que teníem, obligada, alguna assignatura formadora de determinat esperit i que això marcà nostra vida posterior, és mentida! L’empremta de l’escola no és el resultat de l’anècdota, és, més prompte, la destil·lació dels coneixements d’unes persones sàvies que anaren, gota a gota, regant el desenvolupament de la nostra intel·ligència. L’exposició de Foment és, sobretot, un homenatge a aquests homes i a aquestes dones, els mestres, i a la dignitat de la seua professió.
Jo anime aquests mestres de hui a portar els seus alumnes a visitar l’exposició. A conèixer les nostres arrels humanístiques. De segur que serà, per a ells, una classe magnífica, divertida, instructiva i inoblidable. I també aquesta exposició, batejada Escoles d’ahir, podria ser, ben bé, la primera pedra d’un projecte més ambiciós i que hui manca a la nostra Comunitat: el Museu de la Historia de l’Educació Valenciana.
Pasqual Molina 