PIERA
Josep Piera està rebent per part d’institucions i de companys de professió una sèrie d’homenatges per a commemorar els quaranta anys de la seua dedicació a la literatura. Els actes es desenvolupen per tot arreu del territori de la nostra parla.
A Nadal del 69 jo era un estudiant de primer de medicina i un dels espectadors que omplíem, dempeus, el saló principal del Foment de Gandia, del qual s’havia buidat tot el mobiliari. Allí, en mig de la sala i cerclats per la gent, una colla d’actors de l’Ateneu Juvenil representava Burul, una obra de teatre avantguardista que, estrenada a Paris l’any anterior, havia causat un gran impacte. Piera donava la veu i el gest a un jove oprimit, antibel·licista i defensor idealista del bé que es queixava desesperadament d’un destí inexorable. A cada paraula esgarrada, a cada desig impossible, responia José Luis Maylin amb un colp de destral, sec i furiós, sobre un tronc de fusta llançat allí en terra, alhora que cridava amb tota la ràbia: “¡Hachazo! Hachazo!” simbolitzant amb el colp i amb el crit la voluntat intervencionista del dictador o la tirania opressora del poder absolut. Mentrestant, voletejant els dos actors i ensopegant-se amb els espectadors més pròxims, Ximo Vidal impactava l’escena amb flaixos de llum intensíssima i de temps mil·lesimal. Encara hui, quan ho recorde, el so esgarrifós del colp de la destral contra el tronc em colpeja enmig del cor i l’impacte lumínic de les imatges, m’enlluerna l’ànima.
La meua vida i la de Piera s’encreuen molts anys després en un quiròfan, enmig d’una delicada intervenció quirúrgica. Josep restarà molts mesos ingressat a l’hospital durant el llarg procés de recuperació d’una malaltia que no mata, però que afecta molt la qualitat de vida, i amb la qual haurà d’acostumar-se a conviure. L’enteresa amb la qual afronta el seu destí, el comportament exemplar com a pacient i, sobretot, el fet de no consentir, de cap manera, que el problema afecte la seua capacitat creativa, li fa guanyar el respecte de tot el personal de l’hospital i el meu propi que, des de la modèstia, coneix bé com de necessària és l’harmonia entre el cos i l’anima per a seure davant de l’ordinador i poder destil·lar vivències i sentiments en prosa o poesia.
En les primers dies de convalescència jo li explique que la malaltia és comparable a una batalla on els soldats de les defenses de l’organisme, ajudats per l’artilleria de la medicació, lluiten contra els elements agressors en una guerra, el resultat de la qual té, en ocasions, un futur incert. Piera relatarà l’anècdota en el llibre Ací s’acaba tot, que va publicar mesos després d’eixir de l’hospital. Allí es refereix a aquell metge que li parlà de batalles, de limfòcits i de mecanismes agressor. Jo crec que ell no recorda que vaig ser jo. Jo tampoc li ho he recordat mai.
Durant els mesos d’ingrés, Piera llegirà molt. A totes hores. L’habitació pareix una biblioteca. Hi ha llibres de tot tipus per tot arreu. Diu que per a escriure un llibre cal haver-ne llegit molts. La seua imatge tranquil·la assegut al llit amb un llibre a les mans que divisaves en passar per la porta, sempre oberta, de la seua habitació, transmetia serenitat enmig de la tensió i la urgència que es viu diàriament en un hospital.
Tinc relació amb el Piera actual. Com a Conseller del CEIC Alfons el Vell he participat en la coordinació de unes tertúlies poètiques patrocinades per la institució, que organitzaven Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori i Josep Lluís Roig. El darrer dijous de cada mes, convidàvem a un poeta reconegut a llegir les seues poesies. Venien de tots els indrets de la vasta geografia lingüística comuna. Aquell dia, els poetes convidats visitaven televisions, ràdios i feien conferències de premsa, però per a ells el moment més emotiu era quan pujàvem a la Drova a dinar amb Josep Piera.
Sóc testimoni directe del respecte i de la admiració que, fitant amb la veneració, sent el món de la literatura pel nostre poeta. Es compleixen ara els quaranta anys que Piera s’endinsà en eixe món. N’és un referent viu. Dissabte que ve el CEIC Alfons el Vell se sumarà als actes commemoratius dedicant-li l’Homenatge a la paraula d’enguany en un acte amb títol premonitori: “Ací no s’acaba tot”. Enhorabona, mestre!
Pasqual Molina 