EDUCACIÓ I DELINQÜENCIA
Tot el que no s’haja invertit hui en educació, es gastarà demà en la lluita contra la delinqüència. Aquesta frase, llegida fa unes setmanes, contundent i desassossegadora, em manté, últimament, en una reflexió contínua, l’abast de la qual és de tal envergadura que fa difícil la concreció. Ja en coneixia l’altra, semblant, atribuïda a Pitàgores, “Eduqueu els xiquets i no caldrà condemnar els homes”, la qual vaig escoltar, de menut, a l’escola, on, aleshores, s’assimilava la falta absoluta d’educació amb la delinqüència.
Quan la droga començà a escarnir la nostra societat, allà pels setanta –anys, per a mi, d’universitat i de residencia en l’hospital—, sociòlegs i pensadors alçaren les primeres veus assenyalant que la font inicial del problema residia en la manca d’una educció sòlida en el si de l’escola i el de la família. Quan començaren a delinquir, els advocats dels drogoaddictes justificaven conductes errònies adduint l’atenuant d’una falta d’inculcació de valors en la infància i en l’adolescència. Per a mi foren les primeres vegades on escoltava la relació tan greu entre una mala educació i la delinqüència. Després he escoltat estes explicacions per a tot tipus de delictes, darrerament, els de la violència de gènere.
Aprofundir en la relació entre educació i delinqüència és complex. L’acord entre les diverses postures i opinions, difícil. Intentar un apropament de solució, necessari. El repte d’un gran pacte social per a l’educació, ineludible. És tant el que hi ha escrit i parlat, amb opinions, de vegades, tan oposades que un acaba perdent-se. Però el fracàs del sistema és la realitat i tothom admet no tenir la vareta màgica de la solució definitiva. Per això, un gran pacte social per a la reforma integral de l’educació en l’escola és ja inexcusable, i no sols per a l’educació bàsica, que després dels successius plans d’estudis de les darreres dècades ens manté afonats en els darrers llocs de la Unió Europea, sinó un gran pacte per a la reforma de l’educació cívica i social. Sobre la base que fóra. S’anomene Educació per a la ciutadania o com es vulga anomenar. Presentat pel color polític que siga, però amb la suma de les idees de tots els altres colors, ja que no s’ha d’oblidar la implicació de l’educació moral i la formació política, això si, instructiva, formativa i per damunt de qualsevol tipus d’ideologia. No hi ha una altra possibilitat. Ja estem fora de temps. Mentre ens aclarim, per què no començar amb la restauració de l’assignatura d’urbanitat?
L’altre tema vital és el del paper de la família en l’educació. També complex, tan debatut. Rius de tinta i d’imatges concorden en la necessitat d’una paternitat responsable. La paternitat, una activitat humana que no demana tindre carnet per a exercir-la. Quants pares creuen vostés que passarien un examen elemental de capacitació per a educar els fills en valors morals i socials? Farien falta escoles per a ensenyar a ser pares responsables? Una escola on la primera lliçó es referira al valor de la veritat, el de la paraula compromesa i a inculcar el respecte als altres i a les seues idees? Tan de bo!
Bon Nadal, estimats!
Pasqual Molina 