ENYORS
He estat tota la setmana enclaustrat fent el darrer repàs a un llibre que ha de veure prompte la llum. Està dedicat al músic gandià Ignacio Moreno Ferrer i a la seua obra artística relacionada amb la festa de les falles. L’autor és Joan Josep Reig Fuster, director de la Union Musical del Real de Gandia. L’obra és una coedició entre el CEIC Alfons el Vell, l’Associació Cultural Premi Iaraní i la Federació de Falles – Junta Local Fallera de Gandia. Les tres institucions gandianes, continuen així una tasca editorial conjunta, que encetaren fa deu anys, en favor de la festa més important que en l’actualitat hi ha a la nostra ciutat.
A banda de la supervisió general del llibre, m’he encarregat de fer la biografia del compositor, el qual vaig conèixer personalment, ja que va ser coetani de mon pare, i jo mateix, amic de quadrilla del seu fill Nasio. Ha estat un plaer, de nou, endinsar-me en el temps passat, un exercici que m’encanta. Tota la vida he dit que, si Aladi, eixint de la seua llàntia meravellosa, em demanara tres desitjos, un d’aquests seria que em transportara a la Gandia de principis del 1900, que em deixara, per exemple, al Carrer Major i que tornaren a buscar-me al cap de sis mesos. És una autèntica atracció la que jo sent pels personatges de l’època i per les seues circumstàncies, que els conduïren poc a poc a la meitat del segle, al moment en què vaig nàixer jo. Són els temps que els va tocar viure als meus avis i als meus pares, i a totes les persones de la seua edat que jo he conegut i que han ajudat a conformar el meu caràcter. Són temps amb totes les avantatges i tots els inconvenients d’un temps que de segur que no ha sigut millor, però que a mi m’ompli l’esperit de records i d’enyorances.
Endinsar-se en la biografia d’Ignasi Moreno Ferrer ha sigut fer-ho en el carrer Curtidors ple de pells, eixugant-se al sol, clavetejades en grans marcs de fusta recolzats en les cases. En un carrer Major bulliciós, ple de botigues de teles que es compraven mesurant-les amb una regla mil·limetrada de fusta i que i que es pagaven a la ratlla mensualment. Ha sigut recordar el col·legi de les carmelites i a la hermana Rita. Els escolapis tonsurats i amb el barret de puntes que pareixien corones de tela negra. El Mercat barreja d’olors i colors. La Col·legiata, on un dia entraren a robar i estaven els guàrdies civils, davant de la porta principal, esperant els lladres, amb una metralladora descomunal plantada en terra. El teatre Serrano on veia el cine els diumenges, sempre en la mateixa llotja, i Antonio Machin cantant a uns àngels d’un color impossible. Del Rialto amb el taulell tan alt que jo pensava que no hi arribaria mai, de les seues aromes de cafè i puro i ambient de partides de truc abans d’anar al futbol al Mondúver, on Barea, Mona i Melo eren déus. De les primeres falles. De les processons de la Setmana Santa, de la visita als monuments el Dijous Sant, del silenci sepulcral obligat del Divendres . De la pasqua a l’ereta de Carbó. De l’anar ofegat en la Marina a una platja sense cap para-sol. D’unes fires extraordinàries on et firaven. Del cementeri de balcons plens de flors. D’una nit del gall on besaves el peuet del nadó del Betlem. D’una cavalcada apoteòsica on Melcior, Gaspar i Baltasar arribaven abans que tu a casa i no et deixaven els joguets per a economies impossibles.
Ignacio Moreno m’ha transportat al temps del valor de la paraula, dels acords amb una encaixada de mans, el de la bona educació i de la urbanitat. No hi havia cuines de foc instantani, ni neveres, per descomptat, tampoc televisió. Pocs remeis per a les malalties, si et mories, et soterraven. Poques comoditats. Viure, i sobreviure.
Ha sigut una setmana de records i d’enyors. Em fa bé retornar als orígens quan tinc la mirada la posada en un futur prometedor.
Pasqual Molina 