ENTRE NITS DE FOC I DE PASSIÓ
Les falles i les processons, la mateixa setmana! Si m’arriba a passar de menut, agafe un bon batistot. Jo que, aleshores, m’ho disfrutava tot tant i que contava, fins i tot, els dies que quedaven per a les dues festivitats!
Una vesprada apareixien els fallers pel barri repartint banderes per a penjar-les en finestres i balcons. A boqueta de nit, la peça del remat de la falla era transportada a l’indret habitual i es deixava gitada en terra. Allí mateix, la clavetejaven als dos o tres bastidors que la sostindrien en alt. Abans de sopar —per si de cas—, tots els fallers plantaven, al tomb, aquesta figura principal i la deixaven falcada amb de sacs de sorra. Aleshores, jo me n’anava excitat a casa i em gitava prompte, com volent acurtar la nit.
A trenc l’alba jo ja feia una bona estona que estava despert aguaitant, amb els ulls tancats, el primer remor de música i coets de la despertà. Quan, sons i trons es feien reals jo obria la finestra, de bat a bat, i la casa s’omplia de musica i de pólvora mentre tintinabulava la cristalleria en l’aparador del menjador. Després, em vestia i, sense desdejunar, em dirigia cap a la falla. A l’enfilar el carrer on estava plantada, tancava els ulls i, a les palpentes, recorria les cases fins arribar prop d’ella. Aleshores obria els ulls de sobte i sempre em bocabadava la sorpresa.
Recorde poca cosa més d’aquella festa. Però aquestes sensacions han quedat com a les més netes. Després he dedicat molt de temps de la meua vida a les falles. Vaig començar tard, quan pogué acostar-me a un casal i participar del treball. No responc a la imatge clàssica del faller: No se jugar al truc, no em cau bé la beguda i tinc feredat als coets. Soc un faller de despatx. Massa identificat amb les falles. Massa.
La Setmana Santa, a l’època, començava per a mi divendres de Dolors. Era el sant de ma mare i per la nit venien a casa tios i cosins per a felicitar-la. Diumenge de rams, a la processó, jo amb la palma de xic —que cada any volia més alta—, i la meua germana amb aquelles trenades de la que penjaven caramels. La setmana passava entre l’escola i les processons per la nit. Dilluns la “Oracion en el huerto”. Dimarts, Sant Pere, la germandat del col·legi, la que més m’agradava, pels colors de la vesta i perquè era on més caramels replegava —mai vaig aconseguir que ma mare m’apuntara al pas, deia que no podíem—. Dimecres, el “Nazareno” que no donava caramels. Dijous anàvem als oficis i després a les diferents esglésies a visitar els “monuments”. Pels carrers ens trobàvem tots. Recorde el silenci en que es vivia Divendres Sant. La interminable lectura, cantada en llatí, de la “passio” en els oficis religiosos de les tres de la vesprada, moment en que va morir Jesús. L’excitació i devoció amb les quals la meua germana i jo veiem passar el Sant Enterrament junt als meus pares, asseguts tots en aquelles cadires llogades i com per la nit, al tornar a casa ens repartíem els caramels. Diumenge era la gran festa de l’Encontre. Més caramels, a cara descoberta. Per la vesprada el berenar de Pasqua. Entrepà de carn en tomaca, unes fulles d’encisam amb sal, llonganissa i la mona amb l’ou dur trencador.
De major, també he dedicat molts anys a una germandat. Hui tant sols participe en el Via Crucis de Divendres Sant i en el Sant Enterrament. Ja no done caramels i m’agrada acompanyar l’anda col·locant-me l’últim de la fila de l’esquerra. Anit ho vaig tornar a fer, probablement per última vegada. Vaig arribar a casa amb un fort maldecap provocat pels flashos d’infinitat de càmeres i telèfons mòbils que fotografiaven el Crist de les Angoixes. Què temps!
Pasqual Molina 