TOTA UNA VIDA
Dilluns passat es va celebrar a l’Aula Magna de la Universitat de València, un emotiu acte d’homenatge al professor Carlos Carbonell Antolí. Va morir l’estiu passat. Tenia noranta-tres anys. Fou catedràtic de Cirurgia a la Facultat de Medicina de València i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital Clínic Universitari. Va ser un bon catedràtic, no massa bon professor, ja que no sabia concretar, de manera didàctica, tota la seua saviesa. Però jo l’he considerat sempre un dels meus mestres. Va ser un excel·lent cap de departament, el qual tenia organitzat amb rigor, la qual cosa facilitava la productivitat laboral hospitalària i el rendiment acadèmic en la facultat. En el seu equip de Cirurgia vaig estar, com alumne intern, els tres últims cursos de la carrera i, acabada aquesta, cinc anys com a metge resident. Després me’n vaig vindre a Gandia. Prompte farà trenta dos anys. Durant tot aquest temps sols he coincidit amb ell en un parell d’ocasions. Dilluns passat em vaig retrobar amb companys que des d’aleshores no havia tornat a veure. Em contaren que quan don Carlos es va jubilar als setanta-cinc no ho va portar bé, però que lluità, fins a poc abans de morir, per mantenir l’intel·lecte despert, estudiant, assistint a congressos i cursos, reprenent l’aprenentatge de l’anglés i dominant l’ordinador i la navegació per la xarxa.
Durant l’acte, el seu fill, també cirurgià, va fer un repàs de tots aquells anys d’aquella llarga vida, amb el suport de diapositives: des que va nàixer a Valencia, la infantesa, els col·legis, la universitat, la nóvia, la boda, les oposicions, la càtedra, els fills, les classes, el quiròfan, els pacients, la família i, sobre tot, la cirurgia, les hores llargues de cirurgies interminables, les nits d’urgències angoixants i, de tant en tant, intercalades, les imatges de la seua passió irrefrenable, la mar. Tota una vida. Viscuda amb plenitud. A mesura que passaven les fotografies en la pantalla, don Carlos es veia cada vegada més gran en edat, però més entranyable en l’afecte i cada vegada més allunyat d’aquell cavaller totpoderós que eren, en l’època, els catedràtics, autèntics senyors feudals, amos del futur d’estudiants i col·laboradors. En l’última diapositiva, feta poc abans de morir, encara conservava tot els cabells negres i una mirada escodrinyadora. Quan el fill acabà i sonaren els aplaudiments, en mi va començar un desassossec psicològic, conegut, que encara hui no he aconseguit traure’m. Tota una vida! Viure!
Ara que un ja mira, massa vegades, arrere, aguaitant i avaluant el que ja ha passat i contant sense voler el temps que pot quedar i com aprofitar-lo, els noranta tres anys de don Carlos deien que hi ha temps per a tot, però la condensació d’una vida en un carro de diapositives projectades en mitja hora assenyala la rapidesa amb què, aquesta, pot passar. Tota una vida. Que cal saber viure. Que cal aprofitar. Des de l’experiència de la ja viscuda, assaborint el dia a dia, creixent davant la dificultat i, mentre es puga, amb la cantimplora plena d’aigua, preparats per als camins que encara queden per caminar. Vida!
Per cert, vaig trobar els meus antics col·legues més calbs i més vells i més fofos que jo.
Pasqual Molina 