ANEM FENT!
Sóc la tercera generació d’una nissaga multimilionària en àcid úric. El meu iaio i mon pare, d’aquest metabòlit, me’n deixaren ben col·locat. A diferència d’ells, jo no he tingut més que dos o tres atacs de gota. Prenc tots els dies una pastilla de Zyloric. La capseta de la medicació conté trenta comprimits. En un no res, ja me l’he acabada. Ha passat un mes. En el desdejuni, a sovint em trobe comptant les pastilles que ja he pres o les que em falten de la caixa. Compte el pas del temps per les pastilles de la medicació!
En l’escola, comptava les setmanes que faltaven per a les vacances. En la universitat, els anys per a acabar la carrera. En la vida, els mesos perquè nasqueren els meus fills. En la jungla quotidiana, els lustres per a concloure els pagaments dels préstecs, dels lísings i de les hipoteques. Durant molts anys he avaluat el pas del temps, mesurant sempre el que restava per a concloure metes i terminis.
Ara que un està en edat de parar-se a traure els comptes del que ha sigut i projectant per al que falta, donat que el passat és intocable, lluite dia a dia, comprometent-me amb el meu entorn, per un futur esperançador cap al qual em dirigisc, amb la intenció de no jubilar-me de res. De res!
Des de fa vint anys, Ximet em guarda el Levante tots els dies. Recull el diari al migdia, a l’eixida de la consulta, i llig abans de dinar, la secció de la Safor i la dels esports. Després em prenc la resta del dia per a acabar de llegir-lo i, de vegades, és ben entrada la nit. Seleccione l’ordre de la lectura de noticies i d’articles segons li haja anat a la humanitat el dia o segons m’haja anat a mi. Hi ha dies que preferisc no llegir res. Quan acabe, sempre el deixe al mateix lloc. El diumenge a la nit col·loque els set diaris en una bossa. Ha passat una setmana. Al farcell dels diaris va tot allò que ha sigut i ha estat, durant eixos dies, per tot arreu del món. Setmanes positives en notícies i declaracions. “Una setmana més” —pense—, per a la concòrdia, la solidaritat i per al trellat, l’únic aliment d’eixa anhelada esperança de futur. D’altres, mentre em dirigisc cap al contenidor de baix de casa, vaig malhumorat. Catàstrofes, guerres i mentides fastigoses em fan pensar que tan de bo aquella setmana no haguera existit. “Una setmana de més” —dic per a mi—.
Ara, el diari Levante-EMV, m’anima a col·laborar en aquesta edició dominical de l’edició de la Safor. Hi accepte honrat. Puntualment estaré amb tots vostés cada setmana amb un article d’opinió personal. El subjecte de l’article serà qualsevol de les notícies aparegudes en qualsevol de les seccions de qualsevol dels diaris editats durant eixa setmana.
Vostés tindran una primera impressió sobre el to del meu comentari per la capçalera de la columna editorial que canviarà segons el tema. “Una setmana més” valorarà allò que de positiu tinguera la notícia tractada. “Una setmana de més” denunciarà amb intenció crítica i, si pot ser, constructiva qualsevol esdeveniment considerat, per mi, lamentable.
Des de l’amor irrenunciable que sent per la llengua valenciana, que empraré habitualment, utilitzaré, de tant en tant, també el castellà per tot el respecte que em mereix la llengua de la meua educació escolar i universitària, i per ser la que em va fer gaudir en la meua joventut de tots aquells llibres del món de la fantasia que esdevingué amb el temps, experiència i realitats.
Una setmana més!.. Una setmana de més?.. Anem fent!
Pasqual Molina 