SOM ELS VALENCIANS VIOLENTS?
Hui és el Dia Mundial contra la Violència de Gènere. Aquesta setmana una jove russa ha sigut assassinada per la seua exparella a Alacant. La noticia, que fou portada del Levante.EMV, ha tingut més ressò perquè l’agressor, un jove alacantí, li havia demanat davant les càmeres de televisió que tornara amb ell i ella el va rebutjar. Amb aquesta, s’han superat les xifres totals de morts a Espanya per violència de gènere del 2006. A Gandia, a meitat d’agost una jove romanesa era brutalment cosida a ganivetades per un compatriota al mateix Passeig Marítim de la platja. Aleshores la premsa deia que la Comunitat Valenciana era capdavantera en el registre de les morts per violència de gènere. A mi em contrarià la notícia i em vaig interessar pel tema. Som el valencians tan violents? En el 90 % de les morts per violència de gènere que havien ocorregut en el 2007 fins a aquell moment al nostre territori, l’agressor, la víctima o els dos eren estrangers. Em va costar molt recollir les dades. Vaig buscar cas per cas per conèixer les procedències dels actors principals de les tragèdies. En un cas no ho vaig aconseguir, en un altre no n’estic segur. Pareixia com si hi haguera la consigna de que les xifres globals no s’airejaren, que fóra políticament incorrecte donar-les a conèixer. La jove romanesa morta a la platja, feia, tan sols, cinc mesos que vivia a Gandia i ni tan sols hi estava empadronada. Conec poques coses sobre el jove romanès que la va matar. Però si el comportament criminal, genètica a banda, té a veure amb les influencies de l’ambient familiar, l’educació, el medi social o laboral, és clar que ells dos no les reberen a la Comunitat Valenciana. Per què ha d’aparèixer la meua terra com a capdavantera en aquest tipus de violència? És xenòfoba aquesta consideració? Diumenge 25. No em dóna la gana!
20-N
Aquella matinada del 1975, mentre Franco perdia, finalment, la vida, un col·lega i un servidor intentàvem, al quiròfan, que no la perdera un jove al qual li havien pegat un tir. El dol nacional instaurat, em va permetre eixir aviat de l’Hospital Clínic i anar-me’n a casa a descansar després de 24 hores de guàrdia. Aleshores, jo vivia encara a la casa dels meus pares a València, on, anys enrere, ens havíem traslladat tota la família perquè la meua germana i jo poguérem estudiar. En arribar al domicili, mon pare i ma mare estaven asseguts al menjador davant el televisor. Arias Navarro, compungit, comunicava al poble espanyol que Franco havia mort. Els meus pares, afectats, tenien els ulls brillants.
La paraula dictadura no tenia cap significat per a ells. La desproporció dels qualificatius “caudillo” o “generalisimo”, tampoc. Els dos ploraven per la mort de la persona que ells identificaven amb la pau i la prosperitat. Ni podien imaginar quan es casaren que ma mare fent mil equilibris amb el sou de mon pare, escàs, podrien accedir a la propietat, modesta, i a donar una carrera als seus fills. Estaven agraïts i per això ploraven aquell matí.
Des de la democràcia i la llibertat, immediates, s’ha avaluat la figura de Franco. Rigorosament, com, en justícia, pertocava. D’altra banda m’han avergonyit les rates que abandonaen la nau al so del “¡Libertat, sin ira, libertat!” i m’ha ensordit el silenci dels covards.
Sent nàusea del pas assassí de Pinochet per la història. Em reboliquen les entranyes els actes criminals dels Videla, Ceausceuscu i de tots els dictadors dels anys que m’han tocat viure… però no em demanen que renegue de les llàgrimes dels meus pares, ni del seus sentiments. Eren massa nets! Pascual i Lolita. Dimarts 20. Nostàlgia!
IMMORTALITAT
El món científic rep com a fita històrica l’obtenció de cèl·lules mare a partir de la pell de les persones. S’acaben el conflictes morals, ja no fan falta els fetus. S’acaben els problemes de rebuig tissular, les cèl·lules procedeixen de la pròpia persona. Som al llindar d’aconseguir reparar el mal que ocasionen, fins ara, les malalties incurables. La immortalitat? Dimecres 21. Que por!
ARROP
El jove cuiner gandià Ricard Camarena ha viscut la seua setmana de glòria. L’Acadèmia Valenciana de Gastronomia l’ha declarat com el millor cuiner de la Comunitat Valenciana del 2007. La guia Michelín d’Espanya ha atorgat al seu restaurant, Arrop, una estrella. El restaurant és l’únic de tota la província de Valencia, fora de la capital, que té en l’actualitat aquesta distinció. Prestigi. A l’abast, tan sols, dels tocats per la gràcia. Aromes i sabors gandians amb visat galàctic. Dilluns,19 i dijous, 22. Tast!
SETMANA LITERÀRIA
Ximo Vidal, actor i escriptor, trau cel de la poesia intimista de Joan M. Monjo i crea, amb Ximet Gonga i Julio Fuster, un moment màgic, inesborrable en la memòria futura. Estem a la Casa de la Marquesa. El CEIC Alfons el Vell ret homenatge al poeta i a l’amic desaparegut. Dilluns, 19. Enyor!
Tomàs Llopis, poeta i professor, posa veu a la poesia del mestre Vicent Andrés Estellés. La musica, composta per Miquel Pérez, vist de seda les estrofes. El seu germà Carles acompanya al piano la seua guitarra. Alicia Giner acaricia amb l’arc el violoncel. Alicia Garcia, la jove de la flauta, al fons, es persigna abans de començar. Un somriure tendre em ve als llavis. El mateix escenari. Novament el CEIC Alfons el Vell. És el seu “XI Homenatge a la paraula”. Dimarts 20. Tendresa!
Josep Piera, poeta i escriptor, modera la taula redona: “El valors dels clàssics”. Casa de la Marquesa. Organitza La Universitat Internacional de Gandia (UIG) i Levante.EMV- la Safor. Hi participen: l’escriptor i professor Ferran García Oliver, el professor d’economia aplicada a la cultura Pau Rausell i el professor d’història de l’art Daniel Benito, tots de la Universitat de València. Piera em conta —no hi vaig poder assistir—, que quatre opinions es deixaren sobre la taula, així com diverses qüestions. Què són i per què es diuen clàssics? Per quin motiu cal considerar-los? Quin valor tenen com a referent social, civil i col·lectiu en una ciutat? Cal considerar Francesc de Borja així? Temes per a un Centenari. Dimecres, 21. Il·lusionant!
Arianna Savall i Petter Johansen ompliren de veu sensual el Serrano, acompanyant-se per un violi noruec, que esmussava, i un arpa gòtica de notes clares que et copejaven al bell mig del pit. Dijous, 22. Íntim!
M’assabente, estic fora, dels guardonats en els premis Ciutat de Gandia. Joan Garí guanya el XXIX de Narrativa Joanot Martorell i Àngels Gregori el XLV de Poesia Ausiàs March.
Conec Àngels Gregori. Em va impressionar la seua poesia en un homenatge que els escriptors i poetes reteren en la llibreria Ambra a un Joan Climent encara viu. A l’acabar ella se’n va anar pel Carrer Major amb tres amigues d’institut jugant a futbol amb una de les caixes de cartó. Tenia 16 anys. Des d’aleshores ha esdevingut una poetessa considerada. Organitza a Oliva un increïble Poefesta, on reuneix tots els millors poetes del país. Te ara 22 anys. Estudia filologia a Barcelona. Com es rep una guanyadora de l’Ausiàs March a les aules? Divendres, 23. Enhorabona als dos!
Pasqual Molina 