ENTERRAMENT O INCINERACIÓ?
Un diumenge vaig incinerar ma mare i el dimarts, dos dies després, vaig enterrar mon pare. Tot inesperat. Fins a aquell moment la vida m’havia respectat les estimes. No recorde cap sentiment especial que m’embargara en aquelles quaranta-huit hores. Una anestèsia vital em va envair l’esperit mentre rebia mostres d’afecte. Uns mesos després aparegué el buit que, encara hui, passats no sé quants anys, em pareix inabastable. Vaig complir amb la seua voluntat. La de cadascun dels dos. La de la incineració i la de l’enterrament.
Ma mare, des que es quedà òrfena als set anys havia anat totes les setmanes al cementeri. Sent jo un xiquet, l’acompanyava els dissabtes al matí. El cementeri era un lloc familiar i misteriós per a mi. Hi accedíem agafats de la mà. Només travessar el portal enreixat, a mà dreta, estava la casa del guarda —que ja es necessitava tindre valor per a viure allí, sobretot a les nits—. A l’esquerre, el dipòsit de cadàvers on es feien les autòpsies, una activitat que no em volien explicar amb l’excusa de que no podria dormir per la nit.
A mi m’agradava endinsar-me travessant les dues files de xiprers on estaven els panteons de les famílies benestants, amb els seus altarets dintre i els cognoms escrits amb lletres daurades al frontispici. Era el lloc dels rics.
Passats els panteons venia la part més tètrica del cementeri. La de les tombes. Quasi totes en mal estat, com abandonades, escampades en espais quadrangulars que tenien monòlits retolats de noms i dates inescrutables i coronats per creus desmanegades que a mi m’imposaven. Era el lloc dels pobres. Al final d’aquest camí hi havia el monument a “los caidos” de la Guerra Civil. Era el lloc dels guanyadors.
Tot el cementeri general estava cercat per una mena de muralla formada per una filera de quatre nivells de nínxols, cadascun dels quals estava cobert per làpides de marbre de color blanc o negre amb imatges religioses esculpides. Unes cites religioses o sentimentals i el nom amb les dates de naixement i de mort dels finats estaven cisellades en un lloc ben visible. Una fotografia, de color esmorteït, col·locada en un porta-retrat oval completava el minúscul escenari protegit per una mampara de cristall flanquejat per dos gerros de metall, extraïbles, per a les flors.
Jo li ajudava a ma mare a omplir d’aigua els gerros i a col·locar-hi les flors. Després a ella li encantava passejar mirant poc a poc els nínxols. Tots! Els dels coneguts, que em contava qui eren. Els dels nous ocupants, alguns dels quals li causaven sorpresa trobar-los allí i li arrancaven alguna llàgrima. Era un passeig entranyable que varem compartir alguns anys.
Passat el temps, un dia em va dir “Quan falte, vull que m’incineres”. Com que a ningú ens agradava anar al cementeri, pensava que les seues cendres podríem guardar-les cadascú a sa casa i, si no, que les llançarem a la mar,a la platja, davant del Rancho Grande on ella havia estiuejat sempre.
Ho tenia decidit. En els tres o quatre Nadals següents, jo, com de broma, li repetia la pregunta davant de tots els familiars… “Lolita… de veres vols que t’incineren?” … “Jo si!” I se’n reia! Aleshores els meus fills li feien la pregunta a mon pare i ell feia un gest com de no voler saber-ne rés i, ens en rèiem!
No llançarem totes les cendres a la mar aquell diumenge. Dos dies després les col·locàrem al taüt de mon pare. Hi ha cendres de Lolita davant del Rancho Grande en un mar que canvia l’escenari cada dia. Hi ha un fèretre amb despulles i una urna al cementeri de Benirredrà dins d’un nínxol on els diumenges d’hivern pega un sol càlid al matí.
Però jo no els veig allí. Ni en el dia més bonic del mar ni en aquell plàcid racó de la muntanya els puc veure. És més fàcil per a mi trobar-me’ls en qualsevol lloc contant-me alguna cosa o somrient-me com dient que tot està bé.
Incineració? Enterrament? En la meua experiència, no importa. Sols em penedeix de no haver disfrutat, encara més, de la seua companya.
Pasqual Molina 