SOLBES I ELS TRENTA CONILLS DE GADDAFI
M’han telefonat des de la redacció. El títol de l’article de hui: “Les trenta verges de Gaddafi, el conill de Nadal i les propines de Solbes” no cabia en una sola línea i anaven a arreglar-ho. Supose que el linotipista ho farà bé!
Comença la setmana amb el rebombori, encara, de la que havia armat en l’anterior el vicepresident Solbes dient que els espanyols encara no havien “interioritzat” el valor real del euro i que per això no sabien el que deixaven de propina, i les del secretari general d’Agricultura i Alimentació, Josep Punxeu, recomanant la carn de conill per al sopar de Nadal ja que la de corder s’havia posat pels núvols. Indignació i conya nacional.
Però l’esdeveniment ha sigut la visita a Espanya del president de Líbia Muammar el Gaddafi, acompanyat per un seguici de tres-centes persones, entre les quals destacaven trenta guàrdies personals femenines. Aquestes dones són triades per ell mateix i, necessariament, han de ser i mantenir-se verges. Ah! I una khaima per a rebre visites empresarials que mouran, segons sembla, milers de milions en tractats comercials. La visita, que ha donat lloc a tot tipus de reaccions politiques, populars i populatxeres, no ha deixat indiferent a ningú. A mi m’ha recordat la història de les onze mil verges que acompanyaren el martiri de Santa Úrsula i el divertit llibre que en 1931 escrivia Jardiel Poncela: ¿Pero, hubo alguna vez once mil virgenes?. Dilluns, 17. N’hi ha ara trenta?
NORMES DE CASTELLÓ: 75 ANYS
La signatura de les Normes de Castelló per la major part dels escriptors i les principals entitats culturals de l’època va ser un esdeveniment, sobretot, de generositat i tolerància per part de tots. En l’horitzó d’aquell llunyà desembre de 1932 estava l’intent de homogeneïtzació de la nostra llengua mitjançant la utilització d’unes normes ortogràfiques racionalment consensuades. Massa prop esdevingué una guerra irracional. Després, massa anys d’un temps polític on no corregueren aires favorables per una llengua que, quan l’empraves, et desqualificava socialment i culturalment.
Ara és un altre temps i unes altres les circumstàncies. De tant en tant, corren al voltant de la nostra llengua vents desventurats provocats per borrasques politiques que la utilitzen per rebolicar els budells al personal i distraure’l dels problemes importants. Huí, la utilització correcta de la llengua, parlada o escrita, i l’acceptació de la seua unitat, et qualifica políticament o t’identifica amb els interessos d’una altra terra. Una altra terra on quan al matí dius “Bon dia” et responen: “Bon dia!”.
75 anys després, les Normes de Castelló continuen amb tota la seua vigència. El que manca, en aquestos moments, és l’esperit de generositat i tolerància d’aquell acord. El que sobra, són politics pontificant sobre la llengua. Cal deixar treballar als filòlegs. I emprar-la! Les darreres estadístiques diuen que a la ciutat de València sols la utilitza, habitualment, l’onze per cent de la població. Divendres, 21. Tan de bo que fora un bon aniversari!
LA GROSSA
Els ha tocat la loteria? A mi tampoc! Però, com tots els anys, em console pensant que a mi, com a vostés, ja ens va tocar un dia la més gran de les loteries: la de la Vida. Dissabte, 22. Enhorabona a tots!
BON NADAL!
Benvolguts lectors, que, en aquestos dies, la pau i la felicitat curullen l’espai de la vostra estima.
Pasqual Molina 