LA GRAN MISÈRIA DEL FUTBOL PROFESSIONAL
Aquesta és la setmana del repàs de l’any que acaba. Tots els mitjans de comunicació ens han fet arribar, des de les seues antenes i redaccions, el record, fet imatges i paraules, dels principals esdeveniments ocorreguts al llarg de l’any 2007. Respecte als esportius, és el futbol, per la seua popularitat, qui ha proporcionat més reportatges.
Malauradament no calia anar molt enrere per a recordar quina ha sigut una de les notícies futbolístiques de més impacte del 2007: la inexplicada expulsió de Cañizares, Albelda i Angulo i la vergonyosa situació institucional del València C.F. El cas d’Albelda, el jugador més honrat i treballador que s’ha conegut en els darrers anys sobre la gespa del vell Mestalla, és més increïble encara: capità i valencià, ha estat considerat l’emblema del club per la seua implicació constant amb els colors de l’equip, el seu comportament impecable fora del camp i el trellat permanent en les seues declaracions públiques. Com a soci del València, em sent avergonyit per l’actitud dels seus dirigents i, després de vint anys d’haver assistit a quasi tots els partits disputats, medite seriosament ara no tornar al camp mentre no es reconduïsca la situació.
He conegut bé en el seu temps el món del futbol professional, com a metge d’un club de segona divisió nacional i com a professor de Medicina Esportiva en cursos per a entrenadors de futbol de categoria nacional i comunitària. Conec el que passa als vestidors, als despatxos i a la graderia. He conegut jugadors autènticament professionals, directius amb dedicació honrada i responsable i espectadors competents, però el futbol professional està en mans de massa variables de difícil control.
El futbol professional està en mans de jugadors de qualitat diversa que ocupen milers de llocs de treballs de diferent reconeixement econòmic i social. La fortuna d’uns pocs privilegiats que assoleixen fama i diners a penes pot tapar la gran misèria de milers de futbolistes que acaben la seua carrera sense ofici ni benefici després de campar per clubs de cada vegada menor categoria i poder econòmic.
El futbol professional està en mans d’alguns entrenadors que passaran a la historia per ser els que van el tallar el cap de futbolistes destacats per guanyar-se el “respecte” de la plantilla instal·lant-hi el terror psicològic i que duraran en el càrrec el que tarde la grada en dirigir la mocadorada cap a la llotja presidencial.
El futbol professional està en mans de molts dirigents incompetents per a la tasca directora futbolística que tan sols busquen la notorietat pública que el seu èxit empresarial no els dona.
El futbol professional està en mans dels espectadors que acudeixen al camp i que poden protestar, cridar i insultar sota la gastada excusa que el públic sempre té la raó i això és mentida: el fet de pagar una entrada no pot donar la raó a gent que, en general, no té ni idea de futbol i que tan sols vol que guanye el seu equip.
El futbol professional està en mans del suport publicitari d’unes empreses a les quals tan sols els interessa la pròpia rendibilitat econòmica.
El futbol professional està en mans de mitjans de comunicació partidistes i mercenaris que han d’omplir, com siga, milers de pàgines i d’espais radiofònics i televisius… Tots els dies!
Malauradament, l’actitud i les actuacions de aquests elements esmentats són el caldo de cultiu d’un espectacle malaltís cobert d’una aureola de glòria fictícia.
Però pel futbol, com a esport i concepte, jo sent un enorme respecte i estima. L’he practicat durant més de vint anys en la categoria amateur del futbol d’empreses. M’hi he divertit, hi he fet amics, he respectat al contrari, l’endemà s’ havia d’anar a treballar.
Pasqual Molina 