La llengua i la paraula
La llengua. El Levante-EMV de diumenge passat no tenia pèrdua. El titular de la portada deia que el Consell es comprometia a promocionar el valencià “sin tapujos ni timidez y con orgullo” i jo vaig pensar que ja seria hora, que ja estaria bé!
L’editorial de la segona pàgina, feia referència a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que precisament eixe dia complia vint-i-cinc anys, i als seus reptes. Reflexionava sobre l’augment considerable que havien experimentat les xifres d’ensenyament del idioma però assenyalava que encara quedava molt per fer,sobretot, en la normalització de l’ús. L’ús és el repte!
El conseller Font de Mora, en la pàgina 6, incidia que la voluntat de la nova campanya era sensibilitzar la població sobre l’ús del valencià com una cosa natural, sense limitacions, amb llibertat i sense imposicions, i amb convivència amb el castellà. L’ús n’és la clau!
En la secció Panorama, de la pàgina 36, Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, era entrevistat amb el motiu de l’aniversari de la llei i, en fer-ne balanç, deia que la llei havia facilitat el progrés en l’ensenyament, la literatura i la cultura de manera impensable dècades endarrere, però que no ha aconseguit moltes de les finalitats que es proposava i denunciava el fracàs en l’ús del valencià. L’ús n’és la manca!
Per això,quan llegisc al conseller dient que ara va de bo, que ara si que s’ocuparan de la promoció de la llengua, alguna cosa es remou dins de mi i brolla eixe ja estaria bé, ja seria hora! Ja seria hora, senyor conseller, que, per començar, la classe política fora la primera en donar exemple de l’ús. Vostès són els que estan tots els dies en els mitjans de comunicació, vostès són la veu de les notícies, vostès serien el millor vehicle de promoció, per contra, vostès són els primers en no emprar-la, vostès són els primers responsables que no s’use, Però bé, una vegada més, els qui sí que estem per la labor de la utilització promocionarem de nou, amb el conseller, el valencià “sin tapujos, ni timidez y con orgullo” i a veure què passa d’ací a vint-i-cinc anys!
No sé exactament que ha preparat la Conselleria com a promoció, però al cap de tants anys de viure totes les peripècies que han ocorregut al voltant de la nostra llengua jo he aprés que aquesta sols entrarà en el cor dels valencians per la via de la voluntat pròpia i per la del respecte i la de l’estima que s’hi senta. Aleshores se’n farà l’ús.
La Llengua, vehicle per a la identitat d’un poble. La paraula, el combustible.
La Paraula. El CEIC Alfons el Vell organitza els darrers anys un Homenatge a la Paraula i ho fa a través de l’obra d’un escriptor o poeta. Enguany, dissabte passat, el homenatge era per a Josep Piera i als seus quaranta anys de dedicació a la literatura. En la pàgina 30, en la secció de la Safor, el diari es fa ressò de l’acte fet a la Casa de la Marquesa. A l’escenari Ximo Vidal creava l’argument sobre la base del darrer llibre de l’autor, Puta postguerra, i una selecció de poemes, feta per Àngels Gregori, incrustats en el text. Rememoraven els anys d’infantessa i de joventut del poeta. Ximo posà la veu multicolor i el gest. Ruth Palonés aportà la caracterització perfecta dels personatges, que ens situava en els diferents espais, amb una actuació impecable i una veu sorprenent. Jordi Muñoz al piano, Julio Fuster, al contrabaix, i Edu Olmedo, a la bateria, envoltaren de musica les cançons d’aquells anys tan difícils.
Ximo Vidal té l’habilitat del temps teatral, sap trobar els moments, eixos que fan enlairar les animes, traure els records del mundo, els que et fan somriure, riure o plorar i així ens va traure virtualment dels nostres seients per endinsar-nos en una historia de la Història d’aquella puta postguerra, mitjançant cançons de la ràdio i poemes de Beniopa.
Diumenge passat, Piera, en la seua columna d’opinió de la pàgina 36 escrivia: “Entre tots els escriptors valencians, i un a un, hem bastit un mapa de paraules i un món literari. I en Valencià, que ja té mèrit”.
Pasqual Molina 