DIES DE PAELLA I XOCOLATA
De les pasqües viscudes, cap com les primeres, les de l’adolescència. Sovint les colles de pasqua es formaven a última hora. Calia que algú tinguera una caseta i uns pares consentidors. Que un altre, un pickup i un germà que li’l “deixara”. I discos, de vinil (Rita Pavone: Que me importa a mi el mundo; Los Brincos: El sorbito de champagne; Elvis Presley: Llorando en la capilla). Les xiques portarien el berenar en el cabasset: llomello amb tomaca (en entrepà o recaptera) o pepito de vedella —segons economies—, llonganissa, un plàtan, la mona de pasqua i, embolicat en un trosset de paper d’estrassa, un pessic de sal per a l’ou dur . El xics durien la beguda, habitualment els ingredients per a fer sangria. La cervesa no agradava a eixa edat i el whisky, cafe licor o la ginebra a penes es coneixien i el sabor era rebutjable. Per a les xiques, alguna Mirinda o Tri Naranjus, ja que la Coca-Cola, més estimada, era prou cara. La concentració de les colles era en la placeta del colomets. Des d’alli, a peu, cadascuna es dirigia cap al seu lloc de berenar la mona. No motos, no cotxes. No edat, no possibilitats. Els xics amb els primers pantalons texans, marca Lois, i amb camises de quadres o ratlles (segons l’any i la moda). Les xiques, també amb pantalons, de tergal i colors clars ―eren els únics dies de l’any que els portaven―, i amb jerseis de perlé. Tots amb espardenyes pasqüeres. Caminàvem. Elles amb el cabasset; nosaltres amb la beguda; el més fava amb el pickup, i el seu ajudant, amb els discos.
En arribar-hi, era ja quasi l’hora de berenar i, com cadascuna de les xicones portava el berenar per a un xicon, es formaven, “involuntàriament”, les primeres parelles, es mostraven els primers interessos, es llançaven els primers senyals. El segon signe d’apropament era quan, amb poc més de confiança i animats per la sangria s’esclafaven els ous de la mona en el front de les persones preferides. El detall definitiu era quan en la foscor de la les bombetes fosques ―curiosament les casetes sols tenien electricitat per al pickup― la musica i la cançó d’Adamo et guiava, i tu posaves les mans a la seua cintura i ella et mirava amb dolçor per a tenir, els dos, la ventura d’aquell primer amor. El primer dia! Al tornar per la nit ―les xiques havien d’estar abans de les deu a casa―, les primeres mans s’enllaçaven i els més atrevits passaven el braç per dalt del muscle d’elles per soltar-se ràpidament i no delatar-se nomes entraves en els primers carrers de Gandia.
Tres vesprades. Inoblidables. La primavera explotant tots els sentits. Els cossos curullats de sensacions enyorades i desconegudes. Les ànimes marcades amb sentiments indelebles, irrepetibles. Territori adolescent!
Per a enveja dels amics de fora, ací les vacances continuaven encara una setmana. El diumenge següent i el dilluns de Sant Vicent continuava l’esperit de la pasqua. I les casetes, i el pickup i les parelles. Un dia es feia paella i passaves tot el dia, l’altre, xocolatada. Cada colla ho feia a la seua, no estaven marcats el dia del calder ni el de la tassa. Dies de paella i xocolata. Últim sospir d’una setmana extraordinària plena de promeses de futur. Però la realitat començava l’endemà, en tornar al col·legi per afrontar el trimestre final per a traure el curs. Una nova etapa. Decisiva per a la responsabilitat inculcada. Eixe era el futur real. De les promeses eternes d’aquells dies, quasi totes s’acabaren a l’estiu quan arribaven les franceses. Alguna, miraculosament, s’ha mantingut fins als nostres dies creant una casa, una família i una història. Algunes de les parelles d’aquells dies jugaren, imprudentment, els primers minuts del partit de la seua vida que perderen de “penalty”. Les pasqües adolescents, punt de partida de noves etapes.
Comiat
Aquest serà el darrer article d’aquesta temporada. Con sempre, uns sis mesos. De la Fira de Gandia fins al diumenge de Sant Vicent. Diumenge i dilluns. Dies de paella i xocolata. Punt de partida d’un nou cicle vital, en el qual, seria un privilegi retrobar-los un dia, de nou, davant de la pàgina del diari. Potser, allà pel mes d’octubre, quan torne del creuer a Roma en honor de sant Francesc de Borja, el qual espere poder contar-los a la meua manera. Adéu, amb afecte! Agraït!
Pasqual Molina 