ATTA KEFA
Atta kefa… Tu eres pedra i sobre esta pedra construiré la meua Església. L’última pedra, l’últim representant de Pere el pescador, no ha pogut suportar el pes. De l’Església? Per primera vegada en sis-cents anys, un papa es trau la tiara i se’n va. L’edat? Les forces físiques? Les psíquiques? Ho sabrem alguna vegada?
Es tracta d’una decisió personal, lliure, legal. A mi, a més a més em pareix sensata. L’home —és un home—, no pot més i, com creu que ja no pot complir els deures, senzillament, s’esborra i deixa pas . Supose que a ell, com a mi, l’horroritzen les imatges de la decadència física total dels darrers mesos de Joan Pau II, sense valdre’s, el pobre, ni per eixugar-se els mocs que li queien en aquells primers plànols despietats, innecessaris, que ens oferien certes televisions. Sembla millor aquesta previsió controlada del futur immediat del catolicisme que fa Ratzinger que aquella mena de parada biològica total de l’Església de Roma dels darrers mesos Wojtyla. El proper 28 de febrer el govern de l’Església quedarà en posició de seu vacant. A partir d’eixe moment es posarà en marxa la maquinària cap a la successió. Per a mi no serà com l’última. Reconec que sent una atracció pels assumptes del Vaticà, millor dit, per les coses que passen intramurs i que sols coneixen els protagonistes directes i que, a tot estirar, es guarden en els arxius secrets. Tinc eixa morbositat sana. Al menys crec que sana.
Aquell divendres al matí (l’1 d’abril del 2005) l’informe mèdic habitual sobre la salut del pontífex em va sonar diferent, i me’n vaig anar desassossegat a la consulta. A meitat matí, en comprovar que l’agenda anava a complir-se bé, ho vaig decidir, vaig cridar a la meua amiga Amparo de Viajes Gandia perquè em duguera a Roma. A les huit de la vesprada entrava a l’hotel Giulio Cesare al Vaticà i, una hora després, estava a la plaça de Sant Pere, sota les dues finestres il·luminades del papa moribund. Feia una nit esplèndida, vaig estar allí fins a les tres del mati, escoltant pel reproductor d’MP3 la ràdio del Vaticà, que emetia musica clàssica, la qual interrompia cada hora per donar noticies sobre l’estat de salut del Papa. Eixa nit i tot l’endemà (dia de sol i templat) foren un munt de sensacions i emocions inoblidables. La gent mirava cap a les finestres i resava. Alguns entrelligaven les mans i resaven. D’altres s’amuntonaven al voltant d’una guitarra i cantaven cançons que resaven. Monges, sacerdots molt joves, agenollats, xicons joves, que podien ser els meus fills, persones majors, que podien ser els meus pares, ploraven i resaven. I jo encara hui sent un nus en la gola quan ho recorde. A boqueta de nit, me’n vaig anar a l’hotel, per dutxar-me i prendre alguna cosa per a tornar a passar la velada a la plaça de Sant Pere. Quan ho feia, a les deu en punt de la nit, davant del castell de Sant Angelo, enfilant la Via de la Conciliazione, aquella campana gran comença a donar la notícia. El Papa s’havia mort. Finalment. Vaig resar aquell primer rosari de difunts a la porta de Sant Pere mentre la plaça anava omplint-se de fidels i curiosos que s’apropaven al centre de la noticia global. L’endemà vaig assistir a la primera missa de difunts que si li faria a Joan Pau II a la mateixa plaça. A la vesprada, diumenge, vaig agafar un avió i me’n vaig tornar a Gandia, a la boda dels meus amics Telmo i Liliana.
Al cap de dos setmanes, vint-i-quatre hores desprès que 115 cardenals es tancaren en la Capella Sixtina per l’elecció del successor de Joan Pau II, una fumata (en principi no massa blanca) i un volteig de campanes (que sonaren deu minuts tard), anunciaven al món que “havíem papam”, del qual, passats uns minuts es confirmaria el nom esperat i la seua diminuta imatge, coneguda, eixiria a la plaça de Sant Pere. Aleshores, mentre Benet XVI impartia la primera benedicció de pau urbi et orbi (barallant-se amb el micròfon que li mal col·locaren davant), darrere d’aquella elecció s’estenia en una gran part del món el desànim per la impressió què, probablement, res no anava a canviar en el rumb de l’Església catòlica. Ara és hora d’avaluar-ho. És la història recent de l’Esglesia.
En els properes setmanes es reprén la parafernàlia que m’atrau tant, i desitjaria que aquesta vegada isquera la fumata en la primera votació del primer dia i que fora inequívocament blanca. I que sonaran al mateix temps les campanes i quan apareguera en la llotgia el cardenal per anunciar el gaudium magnum no ho fera amb cara y veu de funeral com amb Ratzinger. Que tampoc es tancara i obrira teatralment la cortina roja per darrere d’ell per a fer aparèixer el papa com una prima dona, sinó que simplement isquera del fons de l’estànça un papa jove i radiant que portara un micròfon de solapa enganxat en l’estola i anunciara urbi et orbi que sobre tot el bé i el bo que havien fet els seus antecessors ell obrirà nous camins a la Fe perquè tothom puga arribar a l’Església del tercer mil·lenni. I rebre la seua benedicció. I que amb les paraules i la benedicció em crega que paga la pena seure, de nou, en un banc d’una l’església i no sols per assegurar-me, quan em muira, un lloc al cel.
Atta kefa… Tu eres roca, tu eres pedra. Qui seràs?
Pasqual Molina 