SANT ANDRÉS HIBERNON?
Andreu Hibernon no era més que un franciscà llec, porter, cuiner, almoiner. Pobre, sense cap poder terrenal, però arribà a tenir una gran influència espiritual popular com a guaridor i miracler. Dos-cents anys després d’haver mort va ser declarat beat i en això es va quedar, perquè es van acabar els diners dels franciscans, que se’ls havien gastat a fer sant, en primer lloc, el seu company contemporani, Pasqual Bailon. Hui encara espera el dia (411 anys després d’haver mort i 222 anys després de ser declarat beat) de pujar al lloc més alt dels altars. Faria falta, per a ser declarat sant, que Déu fera un miracle gràcies a la seua intercessió.
No a tothom li ha costat el mateix arribar a la santedat. Com sempre, “Qui té padrins el bategen” o “Segons el sant li fan la festa”. Per proximitat, el nostre Francesc de Borja, noble, ric, poderós, va ser beatificat als 52 anys de la seua mort (aleshores havien de passar 50 anys de la mort per a iniciar el procés de beatificació) i 47 anys després ja el feren sant. Jose Maria Escrivà de Balaguer gaudí d’una autèntica canonització “express” ja que als 17 anys de morir va ser declarat beat y tan sols 10 anys després fou santificat en una cerimònia multitudinària a la plaça de Sant Pere i voltants (6 d’octubre de 2002) a la qual un servidor va assistir bocabadat. I, més encara, Joan Pau II ha sigut beatificat 6 anys després d’haver mort i s’ha fet públic que, aquest mateix any, serà canonitzat.
Un miracle, al beatet li faria falta un miracle perquè fora nomenat sant. Es considera un miracle, a este efecte, un fet que no és explicable per causes naturals. La major part dels miracles que és consideren hui son de caràcter mèdic, perquè encara que en alguna ocasió s’han admès algun d’altra naturalesa, el mateix Benet XVI, fa poc, recordava (en el seu missatge al prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants), que “la practica ininterrompuda de l’Església estableix la necessitat d’un miracle físic, ja que no és prou un miracle moral”. I cal aportar proves, les quals, amb les possibilitats avaluadores de la medicina actual poden ser definitives, rigorosíssimes. Els testimonis dels metges són fonamentals. Però també és fonamental demostrar que la curació ha sigut per intersecció del beat, per la qual cosa haurà de testificar la persona que va demanar el favor, és a dir el mateix beneficiari del miracle o una altra persona. Conec que al llarg d’aquests més de dos-cents anys hi ha hagut testimonis de curacions, considerades miraculoses atribuïdes a la mà del beatet, i que les persones i les famílies les deuen haver fet arribar. Però fins ara no han sigut considerades de prou rellevància. El mateix vicepostulador de la seua possible causa de canonització, el franciscà Benjamin Agulló, deia aquests dies, en aquest diari, que cap d’aquests fets passats no permetran que Hibernon siga declarat sant, sinó que faria falta que l’Església proclamara un fet excepcional, atribuït a ell, ara, en temps moderns. A Gandia es pensa, des de fa unes setmanes, si l’esmentat fet excepcional no pot haver ocorregut ja.
Fa quatre mesos, en un ambient de religiositat al voltant del Beat: en la seua església, amb fidels reunits per homenatjar el president de la seua associació i quan aquest donava una conferència sobre Andreu Hibernón, de sobte, l’home es desplomà a terra, es va dir que per un infart agut de miocardi. Atès, d’immediat, per dos metges (que estaven presents en la conferència), pel mateix fill (que és odontòleg), pels membres de la Policia Municipal (que arribaren prompte i tenen experiència) i pels experts especialistes del SAMU, l’home no reaccionava a cap de les adequades maniobres de reanimació que se li van practicar fins passar quasi quaranta minuts. Durant tot temps hi va haver fidels que invocaren la intercessió del beatet i les seues relíquies foren dipositades sobre el cos inert. Un intent final de reanimació el va recuperar. L’home, hui (després d’una operació reglada posterior) està asimptomàtic i sense cap seqüela.
Seria aquest, el fet excepcional que necessita l’Església? Serà suficient per posar en marxa la causa de la canonització? Supose que per als creients poques vagades hi haurà una situació tan propícia perquè el Vaticà puga afirmar que el que passà a l’església del Beat fou un miracle: és impossible la vida després d’eixe temps sense arribar oxigen al cervell; es va demanar l’ajuda del Beat; hi ha tot tipus de testimonis personals per la comprovació dels fets. Per a les persones que mirem aquestes situacions amb dubtes però amb molt de respecte (soc cirurgià oncòleg i he viscut situacions per a les quals hui no tinc explicacions però que confie algun dia hi arriben), la paraula “miracle” és molt forta, per això entenc el rigor de l’Església per a qualificar-lo com a tal. En aquest cas, si es posara en marxà el procés, el quid estarà en demostrar que el cor va estar en parada, tot eixe temps. I es va a ser molt exigent amb els testimonis dels metges que actuaren i que donaren aquell cos per mort. I es buscarà experts de la ciència mèdica actual per qüestionar si hi ha alguna escletxa que explique científicament aquesta resurrecció. Rigor Vaticà. Necessari. El que per a mi si que és admirable és com podien certificar accions miraculoses dels beats i sants 200 anys després de la seua desaparició, basant-se en documents del procés centenaris, recollits de testimonis de gent contemporània que, aleshores, vivia en un ambient de misèria, incultura i d’integrisme religiós. Com deia mon pare “Què siga el que Déu vulga” perquè no tinc jo molt clar que els gandians vulguen que el seu beatet siga sant. Sant Andreu Hibernon? No queda mal! Sols que, de ser, els de la meua promoció no ho veurem! Un procés de canonització, normal, és lent i car.
Pasqual Molina 