SANT ANTONI DEL PORQUET
L’última vegada que vaig pujar a Sant Antoni, des de la torrassa de l’ermita, es veia el mar. Una franja que abastava des de la muntanyeta de Santa Anna fins el cap de Sant Antoni. I els campanars que es divisaven (els de Beniopa, Benirredrà, Benipeixcar, Sant Josep, el de la Col·legiata i les dues torres de les Esclaves), eren com estaques que es clavaven en el firmament. Era menut i vaig pujar al bé de mon pare, qui va arribar dalt exhaust. El camí empedrat i serpejat estava ple de paradetes de llepolies (regalíssia de palo, puros de brea i de maduixa), fruites (codonys, sorolles, nesples), fruits secs (castanyes, figues), torrons (panfígols i torró de gat), avellanes, ametles, cacaus, tramús i el producte estrella: els cigrons torrats, nomenats, simplement, torrat. Era el dia del porrat de Sant Antoni. L’ermita, el camí i els voltants estaven de gom a gom, tothom festejava el dia del patró dels animals. Dalt es resaven pregàries a l’uníson i, a canvi d’una propina, el guarda de l’ermita cantava els goigs en honor del sant i et donava unes garrofes i aigua beneïda. En acabar se’n tornàvem cap a casa. Tots rosegant! Jo baixava ja a peu, mirant bocabadat l’empedrat del camí, em pareixia fantàstica la disposició tan ben ordenada de les pedres. Mon pare em deia que anara espaiet per no esvarar, el camí era molt costerut i l’empedrat començava a mullar-se per la rosada.
Poden haver passat més de cinquanta anys. De segur. En tot aquest temps he vist deteriorar-se la ermita des de la llunyania, enutjat però impassible. Sabia que estava habitada per gent que no en teia cura. Vaig escoltar que s’havien fet propostes des del mateix ajuntament de Benirredrà cap el de Gandia, propietari de l’ermita, per tal de restaurar-la junts i que aquest no va contestar. Finalment, un dia la vaig veure envoltada de bastides i amb gent que estava treballant. Durant mesos vaig veure, des de les carreteres que l’envolten, que l’ermita anava recuperant la seua antiga esplendor. Però no hi havia tornat mai. Dissabte passat vaig tornar a pujar-hi. De casualitat. Havia dinat amb la meua dona, en un lloc amable als afores de Gandia i en eixir del restaurant un sol esbalaït (després de la pluja i de l’aire matinal), ens va acaronar les cares i ens animà a passejar. Cap a Benirredrà, el poble on tinc les arrels paternes. Entrarem en el convent de les Esclaves i jo li vaig contar a Amparo que en aquella caseta enfront de l’església va viure mon pare de menut perquè els meus iaios Pascual i Trinidad eren els porters de convent. Ella, que havia sigut alumna del col·legi, em va assenyalar on estaven les classes i la part del convent on feien els exercicis espiritual. Deixàrem el convent plens de records i d’enyorances, i ens endinsàrem en el poble, els carrers del qual van units a escenes de la meua infància. Els meus pares em deixaven alguns cap de setmana la a casa dels iaios, al carrer Nou, al final del qual es divisa, majestuós, el cim del Mondúver, que em recorda el que em deia el iaio Pascual: “Quan el Mondúver fa capell, pica espart i fes cordell”, un refrany popular local que donava a entendre que, quan passava això, quan el Mondúver estava cobert per núvols, no havia d’anar al bancal, perquè eixe dia, anava a ploure i pagava la pena quedar-se a casa i fer el cordell que et faria falta per a lligar, a l’estiu, les tomaqueres i les barraques de fesols. Ell ho tenia molt fàcil, tan sols havia de traure el cap per la porta de casa i mirar, cap l’esquerra, la muntanya. Al carrer Ample, on a l’agost es feien les revetlles en les festes de Sant Llorens, saludàrem les persones conegudes, especialment el bon amic Pep Cardona, jutge de pau tants anys, home lligat a totes les activitats socials esportives i culturals del poble, entusiasta com jo de les històries del passat, qui fa anys que trena els arbres genealògics dels cognoms més coneguts del poble. N’ha rastrejat el dels Molina fins el 1690 i el situa, en eixa data, a la població d’Onil. Deixem Cardona i els festers acabant de reinstal·lar les paradetes del porrat, que s’havien mullat pel matí. Era el dia del Porrat de Sant Antoni. Una pura casualitat. Tants anys després! Les diferencies són notables. Les paradetes actuals tenen més de mercadet dels dissabtes que del porrat que jo recordava. A més a més, hi havia atraccions de fira. Em contaren que l’afluència de gent, un poc més tard, seria massiva. Travessàrem el porrat cap el cementeri on estan les despulles de mon pare i les cendres de ma mare. Com que no ho tenia previst, no portava la clau del recinte i no poguérem més que enviar-los un bes des de la porta. I ens dirigirem cap a l’ermita. Reconec que em vaig emocionar, perquè aquella visita era tota una sorpresa. No hi havia ningú, pujarem el camí, tan costerut com recordava, agafats de la mà per no relliscar a causa de la pluja. Però l’empredat continuava allí perquè això no passara i vaig gaudir de nou la meravella d’aquella simfonia de pedres col·locades tan sàviament, uns cinc-cents anys abans, per a poder suportar el pas del tems i de les persones i mantenir-se impecables. L’ermita restaurada a penes la recordava. El treball de restauració ha sigut magnífic. Des de la torrassa, es veia com les cases i els edificis dels pobles havien rosegat la postal de la mar. Em vaig sentir ben a gust allí dalt. Hi tornarem.
Pasqual Molina 