EL FARISTOL DE METACRILAT
Un dels primers actes de les noves falleres majors era el de la seua presentació a l’assemblea general. Aquella nit, les dues falleres pronunciaven el seu primer discurs públic i el seu parlament era contestat pel president més veterà que els donava la benvinguda. Les xiques anaven vestides de festa i no podien ocultar la seua emoció per la importància del moment i, algunes, el seu nerviosisme perquè tenien que fer el discurs davant dels presidents, dels membres de l’assemblea i de totes les càmeres i micròfons de la premsa. Perquè havien de fer-lo de memòria! És cert que, en general, ho feien bé, però a mi em feia patir pensar com de mal que ho havien estat passant els dies previs per si s’equivocaven o es quedaven en blanc a meitat discurs. I a més a més, quina virtut es pretenia demostrar amb aquella manifestació de memòria absurda?
En la primera assemblea que vaig poder vaig presentar una proposta de solució basada en el fet que si tots els grans responsables politics, religiosos i culturals llegien els seus discursos oficials des d’un faristol (un atril) perquè no ho podien fer nostres falleres majors i evitar nerviosismes previs quan haurien d’estar disfrutant de cadascun dels dies d’un any extraordinari i irrepetible. La solució que jo proposava era que les falleres feren el seu discurs des d’un faristol, especial, fabricat amb metacrilat transparent, perquè, a part d’escoltar els parlaments, poguérem els espectadors gaudir de la seua imatge i de la roba que les adornara, fora de particular, fora de fallera. Si, quan vaig acabar, m’hagueren fet una foto per darrere, (jo, plantat davant del faristol de la Junta, de cara als membres de l’assemblea), veurien les cares que posaren. Des del somriure irònic fins a l’expressió del tipus “Este tio està boig!”. Clar, no em feren ni cas! L’única cosa que vaig aconseguir d’aquella proposta va ser eixir en quasi totes les emissions falleres d’aquell any. Jo i el faristol de metacrilat!
Com tampoc es va quedar en rés, quan en 1997, la meua filla Sara Molina va ser elegida Fallera Major de Gandia i, havent entrar jo aquell any en l’executiva de Tomàs Femenia, vaig demanar permís per a encomanar un faristol de metacrilat, a càrrec meu, és clar. El faristol era magnífic, imponent. El metacrilat transparent, gruixut. Pesava un ou i mai he confessat a ningú quant em va costar. Mai, a ningú. El faristol va ser emprat en tots els discursos oficials de Sara d’aquell any, excepte en el de la Crida (perquè no cabia en l’espai tan reduït del balcó del despatx de l’alcalde). I Sara el va fer de memòria. Aquella nit, con sempre, Juan Arturo Martí, estava darrere de les cortines, fora de la vista de la gent de la plaça, amb el discurs de les dues falleres en les mans per si feia falta. Per cert, en els dotze anys que vaig estar en l’executiva i que vaig viure en directe els actes de la Crida, totes les falleres majors tingueren darrere de la cortina, els seus Juan Arturo per si de cas. Mai ninguna el va necessitar. El faristol de metacrilat, des del primer moment em fou sol·licitat en multitud d’ocasions, per diverses entitats (inclòs pel mateix Ajuntament), i per a tot tipus d’actes. Me’l van emprar per a presentacions, simposis, congressos, alguns actes oficials i recorde algun concurs internacional de la fideuà. Ara que en parlem, hui, no sé qui el té, perquè ha d’estar en algun lloc.
El rei llig els seus discursos, el príncep també. Rajoy i Rubalcava tenien els papers davant l’altre dia en el debat de l’estat de la nació. El papa esta setmana inusitada en tots els actes d’acomiadament ha llegit els seus discursos. Tots lligen, menys Obam, perquè com és americà i guai gasta el sistema del prompter (el teleapuntador) que li permet llegir els discurs en dues pantalletes de vidre (metacrilat?) que ell te davant del faristol, però vostès no veuen mai el truc perquè, a Obama, ningú li fa fotos per darrere. A l’alcalde Gandia li’n feren una el dia de la Crida. Per darrere. I el dia que comencen les Falles es va armar el Betlem. La foto mostra Arturo Torró, d’esquena, en el balcó del seu despatx, en el moment de pronunciar la seua Crida als fallers i ciutadans que omplien la plaça. El quid de la foto, i motiu del canyaret posterior, és que darrere d’ell, asseguda en terra, una jove col·laboradora té el discurs en les mans com per a apuntar-li’l si fera falta. Miren, la foto és la foto somniada d’un reporter gràfic i, si m’apuren, és la foto premiada d’un concurs de periodisme gràfic. La foto ha causat tot tipus de reaccions. Des de la conya a la indignació. Depenent de qui la mirava. A mi la foto en pareix simpàtica, la xica em recorda les companyes de la facultat prenent apunts un dia on tots els seients de la classe estaven ocupats i m’ompli d’enveja, perquè jo hui no podria seure així i, si ho aconseguira, necessitaria una grua per a alçar-me! L’alcalde, per darrere, mostra un cos atlètic, atractiu. Algú (una dona) l’altre dia opinava que tenia un cul bonic, al costat, un xicon assentia. Tot de bon rollo! Em conten que, aprofitant que el Serpis passava per Vilallonga, han sigut penjades en la xarxa algunes opinions poc amables cap el senyor Torró, el qual —em diuen— ha aprofitat l’avinentesa per clavar la banya on més fotia. Respecte al quid primer, jo estic ben segur que al senyor Torró no li fan falta apuntadors i que té recursos i molta experiència per desenvolupar-se en tot tipus de situacions de caràcter multitudinari. Agrade o no aquesta afirmació. El fet ha tingut repercussió nacional en els mitjans de comunicació, els quals —em conten—, en general, han donat un bon tractament a l’assumpte, excepte en el tema del rebuig al mitjà de comunicació que havia publicat la foto. Ara que tot deu haver quedat en una anècdota, per què no, simpàtica, no creu senyor alcalde? no creus, Arturo? que ja seria l’hora de traure la banya d’enlloc? És l’únic punt obscur que quedaria de tot l’assumpte.
Pasqual Molina 