AMICS
En l’accepció literal de la paraula “amic”, Arturo Torró i José Manuel Orengo no són amics meus. Perquè tenim diferents edats i perquè nasquérem en diferents llocs: de xiquets, no compartírem aules ni jocs al carrer; d’adolescents no estiguérem en les mateixes colles ni ens furtàrem les nóvies; de joves, no fórem quintos, no anàrem a la mateixa facultat, i d’adults, no hem treballat en la mateixa empresa, no compartim ocis, ni hem eixit mai a sopar junts. Però en l’accepció literal de la paraula “afecte”, jo sent afecte per ells. I sé que ells també el senten per mi. I respecte mutu. Ens coneixem des de fa molts anys, des de molt abans que ocuparen, cadascun, el càrrec més important de la ciutat. Sovint ens retrobem en els actes públics i, sempre, les abraçades i les encaixades de mans són sinceres. Ho sé. Entre ells, no són amics; entre ells, no hi ha afecte. I eixa enemistat mútua, eixe desafecte compartit, entre ells, a mi, com a persona que els aprecia, em fa patir i, com a ciutadà de Gandia, em té fart.
Gandia viu un moment polític molt delicat. Extremadament difícil. Tants milions d’Euros de deute municipal significa, literalment, que l’Ajuntament està en fallida. Ells són els caps de les dues formacions polítiques més importants, l’un governa amb majoria absoluta, i l’altre és el cap de l’oposició. El trellat manaria que, donada la situació, anaren junts per veure com eixir del toll. Junts. No perdre’s adelitant-se culpant a l’altre, de tot. Però no és eixe el cas. Malauradament. La crispació entre els dos curulla l’àrea política i ha arribat a l’àrea personal. No és una disputa entre partits per una manera diferent de veure les coses i de plantejar les solucions, es tracta d’un atac personal mutu que a ells els desmereix com a persones i que als ciutadans ens enterboleix el panorama municipal. La seua situació és motiu de comentari diari per tot arreu de la ciutat i, amb les darreres amenaces judicials, la noticia ha traspassat els límits del campanar de la Seu i som comentari dins i fora de la Comunitat Valenciana.
L’altre dia, en un programa de radio local, un participant, referint-se al fet que entre Torrò i Orengo més que un distanciament polític, hi ha un abisme personal, va dir: “És que no hi ha algun amic dels dos que els ajunte i parle amb ells per reconduir la situació?” I jo vaig pensar que era una idea sensata. De tipus Walt Disney, potser. Irrealitzable, segurament. Però sensata. Una idea en benefici de la ciutat. Una idea en benefici d’ells mateixos. Buscar un lloc tranquil, posar-los cara a cara amb l’únic testimoni d’una persona de la seua confiança i estima, per dir-se, si fera falta, tot els que els enverina l’ànima per causa de l’altre, allí, directament, i no a traves dels mitjans de comunicació o dels jutjats com ho fan ara, i després de desfogar-se, recuperar el trellat perdut i intentar reconduir la situació. En benefici de la ciutat. En benefici propi i en el de les seues persones estimades. De Walt Disney? Irrealitzable?
No crec que jo fora eixa persona (no tinc tanta ascendència sobre ells), però estaria disposat a fer-ho, a la mínima senyal que rebera. No seria un mal lloc la meua caseta de la Marjal per al retir espiritual d’unes hores. No sé si seria molt ecològic enterrar allí els odis, ofegar en les sèquies les rancúnies però si que potser el lloc on respirar profund l’aire net i pur de la determinació per a eixir d’allí agafant cadascun el seu rem i, encara que no anaren en la mateixa barca, remaren en la mateixa direcció. Perquè són els dos intel·ligents. Perquè ens han dit sempre que, els dos, volen el millor per aquesta ciutat.
No tinc l’ascendència necessària sobre a ells per a poder convocar-los a eixe cara a cara, però si que tinc, des de fa anys, esta pàgina oberta del diari per a escriure sobre les coses que passen i sobre les impressions que em causen, sempre amb respecte a les persones i a les seues idees i hui ho faré, a més a més, amb l’afecte sincer que sent per aquests dos personatges fonamentals en la vida publica gandiana. Amics meus.
Arturo, em fa mal el tarannà de moltes de les teues actituds i declaracions. Una majoria absoluta no ha d’esborrar-te el fet que quasi l’altra meitat de la ciutat volia una altra opció en les darreres eleccions generals i caldria considerar que per a les properes, alguns dels teus podrien espantar-se. Tingues sempre present que moltes de les alabances que reps al teu voltant no son mes que les babes dels llepaculs que pul·lulen per les corts del poder. Eixes postures tan enèrgiques no són pròpies d’una persona de tanta vàlua personal i que ha renunciat a tant per l’amor que sent per aquesta ciutat. Amic.
José Manuel, ni tu, ni els teus, podeu obviar el fet d’haver contribuït a la situació de desastre econòmic municipal. Admetent també el fet, incontestable, que la crisi global us va ofegar. Però ningú os ha acusat mai de clavar-se un duro en la butxaca. Per això, traure vosaltres ara, factures de mil quatre-cents euros (la del viatge i estància de l’alcalde i del tècnic de l’ajuntament a Madrid per assumptes municipals) sols serveix per a rebolicar els budells de persones de mira política curta i, per als que no la tenim, comprovar la pobresa d’arguments que té l’oposició municipal en la situació actual i no estar a l’altura de tot el treball tan important que has fet, que heu fet, en la ciutat els darrers anys convertint-la en un lloc ideal per a viure. Jo sé que estàs passant-ho mal. La vida pública és desagraïda i, moltes vegades, injusta amb el que ja no mana. Però també sé que tens el caràcter i la fortalesa per a afrontar el teu futur personal i públic, per al qual et desitge el millor. Amic.
Heu de fer, els dos, alguna cosa. Ja! Perquè si no, el futur de Gandia és territori de cloaca.
Pasqual Molina 