PER CULPA DEL DIMONI
Recorde que, abans, quan en territori casolà o veïnal, sorgia la disputa sobre l’autoria de qualsevol malifeta infantil (el trencament d’un objecte, la pèrdua d’un altre, una baralla…), el fet més habitual era que cadascun dels implicats en culpara l’altre de ser el causant de la malesa i que no s’avançara res en la solució del conflicte. Aleshores sorgia, providencial, una veu autoritzada que deia: “Au!Ja n’hi ha prou del tema, el que ha passat és culpa del dimoni”. I aquelles paraules tenien un efecte balsàmic i oblidador de la renyina, i els litigants es dirigien, absolts, cap a la propera trapelleria.
Ara és temps de fallida. D’enfonsaments en tots els camps. Però, el que més ens preocupa i ens ocupa és la situació de crisi econòmica que ens ofega. Crisi verinosa. Ningú confessa ser-ne el causant. O tenir-ne alguna culpa. Al contrari, fa anys que estem escoltant els responsables de la cosa pública acusant-se, els uns als altres de ser els causants de la situació de catàstrofe. A més a més, les acusacions són agressives, amb intenció de destruir. Quotidianament. Les reprovacions, fetes en els mitjans de comunicació, són tan reiteratives que fan ois i són ja, fins i tot, avorrides. Mai van acompanyades de propostes de caràcter constructiu, de sinergies, de remar en la mateixa direcció. La qual cosa, donava la gravetat de la situació, sembla l’única via que mana el trellat. I no és fa.
Quasi tots els dies ens trobem amb la notícia d’una nova calamitat en la qual està immers el destí de tantíssimes persones i el de les seues famílies. Aquesta setmana la societat valenciana s’ha despertat, un matí, amb la noticia que la Justícia declarava no ajustat a dret l’ERO que havia fet RTVV feia uns mesos i l’obligació de readmetre els 1.200 treballadors de Canal 9 acomiadats. I a la nit, es xitava amb la bomba informativa del tancament de la radiotelevisió valenciana.
Dir que la culpa de la situació de l’ens públic valencià és del dimoni no és pot. La situació a la qual s’ha arribat té culpables. Igual no te noms i cognoms determinats, però si que té culpables. Tots aquells que al llarg de 24 anys han permès que la institució fora el reducte de l’amiguisme i del nepotisme, engrossint, de manera inexplicable, el personal fins als mil set-centes treballadors. Són tots aquells que obligaren i permeteren que la RTVV fora un niu de manipulació informativa, de censura de persones i d’idees. Són aquells que han malbaratat els diners de tots els valencians.
La idea d’una televisió pública dels valencians i per als valencians fou il·lusionant. El seu esperit inicial d’aconseguir la vertebració del territori, la cohesió social, la defensa de la nostra idiosincràsia valenciana amb els seus valors culturals, històrics i patrimonials, enganxava. Sobretot, perquè pretenia fer-se amb la nostra llengua. I això si que era important en aquell temps, en el qual era prou menyspreada. I jo em vaig apuntar a aquell comboi tan il·lusionant. I he sigut un espectador fidel de Canal 9. Diari. I, a pesar de ser conscient de tot el que abans els comentava pejorativament, m’agradava escoltar les noticies i el oratge en la meua llengua i veure, i escoltar, les cares i veus de la gent de la meua terreta que coneixia i estimava: Xelo Miralles, Xavi Blasco, Victoria Maso, Llorenç Abril, Eduard Forés, el meu benvolgut Ximo Rovira, els periodistes esportius Miguel Angel Picornell i Antoni Baró. I he conegut els estudis de la RTVV i he estat entrevistat allí per raó de la meua professió per aquell incomparable periodista, José Ramón Lluch. I, en l’actualitat, tinc amics allí que respecte i estime: José Lluís Marin, lingüista, supervisor i corrector dels texts que vostès escoltaven als locutors de Radio 9 i acaronador final de la puresa lingüística que sempre m’he obligat tindre en tots els escrits que he publicat en la nostra llengua.
Per això visc aquestos dies amb desassossec. En el moment d’escriure aquest article, la situació és certament caòtica, amb el Govern mantenint la postura de tancament i els treballadors continuant amb la programació i airejant la roba bruta de tant anys. Per tot arreu brollen veus demanat que no es tanque la RTVV. Jo també, com a president de l’Associació Cultural Iaraní (l’objectiu de la qual és la promoció i patrocini de premis de poesia i literatura en llengua valenciana), ho he fet. Però com a ciutadà valencià jo no vull més aquest tipus de televisió. No puc donar suport al monstre en què s’ha convertit per culpa de tants, que no del dimoni.
Estaré, una altra vegada, per aquella idea inicial d’una televisió publica dels valencians i per els valencians. Sostenible econòmicament i socialment. Amb voluntat de servei públic i, el mínim possible —que tampoc cal ser il·lús— sota el domini del poder. Escrita i parlada en la meua estimada llengua i, si pot ser amb cura fonètica perquè no es perda. Tant de bo que quant vostè llija aquestes línies s’haja trobat alguna solució. O que s’albire alguna llum. La desaparició d’una televisió pública és signe de gangrena política i social.
Pasqual Molina 