PLUJA I L’HOMENATGE A LA PARAULA
A l’any 1997, per a commemorar el sis-cents aniversari del naixement d’Ausiàs Marc, el CEIC Alfons el Vells va celebrar, en la Sala d’Homes de l’antic Hospital de Sant Marc, un acte on varis poetes de renom llegiren versos del poeta i altres que ells havien composat per a l’ocasió. L’acte es va celebrar al voltant del 20 de novembre (el vint-i-dos), la data en la qual aparegué, el 1490, la primera edició del “Tirant lo Blanc”, l’obra insigne de l’altre escriptor universal gandià, Joanot Martorell, qui amb Roís de Corella conformen, tots tres, els pilars on es fonamenta el Segle d’Or de les lletres valencianes. A l’acte commemoratiu se’l va anomenar Homenatge a la Paraula. Mesos després l’historiador Jesús Giner dataria el naixement de Marc un poc més tard, el 1400, però aquell comboi iniciat per a commemorar el centenari va encetar el camí d’aquest homenatge, de caràcter anual, que ha honorat la paraula feta literatura en la nostra llengua. Enguany s e n’ha celebrat la dissetena edició. Aquest homenatge ha gaudit sempre del favor del públic, el qual ha curullat, any rere any, els diversos locals on s’ha ha celebrat (Palau Ducal, Casa de la Marquesa, Espai d’Art, Teatre Serrano). Els espectadors reben, com a obsequi, un llibre que s’edita per a l’ocasió en el qual s’ha recollit, quasi sempre, una mostra de la seua obra i una aproximació a la importància literària de l’autor. Dalt l’escenari el recital de poesia, la música, la dansa i el teatre han acompanyat, en directe, a l’homenatge. Espectacles que el CEIC contractava per a l’ocasió. Obres de teatre fetes apropòsit, en les quals Ximo Vidal i Pluja Teatre han tingut una presència destacada. El fet que la responsabilitat de l’homenatge haja descansat sobre dues poetes, les primeres edicions Teresa Pasqual i, des de fa anys Maria Josep Escriva, ha fet que molts dels homenatges hagin tingut com a motiu, els poetes i la seua poesia. En l’Homenatge a la Paraula, després de la de Marc, s’ha enaltit, entre altres, l’obra de Maria Mercè Marçal (1998), Ovidi Montllor (2001), Joan Fuster (2002), Joan Brossa (2004), Joan Climent (2005), Vicent Andrés Estellés (2007), Josep Piera (2008), Feliu Formosa (2010). L’any passat, al mateix teatre on s’acabava de fer l’últim dels homenatges, un grup de consellers del CEIC avaluava la representació quan un d’ells va recordar que enguany es commemoraven els quaranta anys de Pluja Teatre i quasi en aquell moment es va decidir que l’homenatge del 2013 es dedicaria als quaranta anys de Pluja. Ni es podíem imaginar, aleshores, els mesos que esperaven a la companya teatral com a empresa i al Teatre del Raval com a escenari, ni tampoc que l’Homenatge a la Paraula d’enguany que a ells es dedicava es convertiria quasi en un acte d’acomiadament al cos material de Pluja Teatre, que no a l’ànima, que es manté intacta i seguirà el seu camí pels escenaris del futur.
Dissabte passat, el Teatre Serrano es va quedar menut. Hi va haver espectadors que no pogueren accedir-hi i es quedaren fora. Alguns estigueren dempeus, temeràriament, pels espais d’evacuació de la sala, però podran dir que eixa nit estigueren allí. En la primera fila seien els homenejats: Maria Josep Gonga “Gongui”, Ximo Vidal, Joan Muñoz, Josep Enric Gonga i l’esperit de Miquel Ribes “Franxi” per a gaudir, en primera persona l’espectacle: “Entre sol i tempestes… que no pare la Pluja!”. Dalt de l’escenari Juja (Juan Andrés González i Jano de Miguel), amb Els Muppets del sol verd (Amparo Oltra, Nacho Ruipérez i Ruth Palonés —actors de la casa de Pluja), arrancaren els primers aplaudiments en una desenfadada i, en moments irreverent, paròdia d’una taula de gimnàstica feta per rectors, acòlits i monges. Després, el Trio Faraona d’Aiguamar Teatre ens feren plorar de riure, Carlos Flores, Mariano Lloret i Sergi Bono, avorrits de tanta “pamplina” als homenejats, es contaren els seus “defectes”. Finalment els membres de Lletraferits i Comediants (José Lluís Marti, Marisaro Martí, Eva Pellicer, Anna Ballester, Jesus Garcia, Joan Lluís Banyuls , Mariano Velazquez i Lluis Moncho), representaren “Temps de Pluja”, escrita i dirigida per Ignasi Moreno per a l’ocasió, on ens feia denuncià de la pressió del poder sobre el món de la cultura.
Al final, amb el públic dempeus, els membres de Pluja escoltaren des de dalt de l’escenari el que no se si va ser l’aplaudiment més llarg de la seua carrera teatral, però, se segur, el més dolorós. Ximo Vidal el va interrompre acostant-se al micròfon per a dir que Franxi li havia cridat des del infern, on se n’havia anat de viatge, i li havia dit que aquest Homenatge a la Paraula que havia en organitzat el CEIC i un grup d’amics li havia agradat molt i que estava agraït, per la qual cosa Vidal, en nom de tots els de Pluja donà les gràcies. I atots els presents se’ns posà un nus en la gola.
S’ha escrit i s’ha dit molt aquest dies sobre Pluja Teatre, abans i després de l’Homenatge a la Paraula. Amb tarannà laudatori, amb tristesa, amb ràbia. Després d’escoltar l’article d’Agustina Pérez en el seu programa “Nos queda la Palabra” és impossible afegir res més sentit i sentiment (vegeu en agustinaperez.wordpress.com). Són temps de crisi. De tot tipus. Quan en una ciutat tanca una empresa es perd una part del seu cos (una part més o menys important —perquè no és el mateix perdre un ull que una orella), però, quan en una ciutat tanca un teatre, es perd una part de la seua ànima. I, aleshores, la sensació de buit és inabastable.
Pasqual Molina 