VICENTE PALMER
Gent de l’espai de la meua estima diu que el que més han apreciat de mi és que, quan eren menuts, sempre els havia tractat i parlat com si foren adults. A mi la primera persona que, de menut, em va tractar i parlar com si fora major fou Vicente Palmer.
El senyor Palmer portava el seus fills, Renato i Ciro, a entrenar-se a la piscina del càmping Caudeli. Tots els dies. Des de Pasqua fins a la Fira. Eren els anys seixanta i, donat que no hi havia una altra piscina a Gandia, els nedadors del Club Natació ens entrenàvem allí. Començàvem la temporada l’endemà de Sant Vicent i nadàvem en l’aigua gelada i bruta de tot l’hivern a la intempèrie. Els xics arribàvem al càmping en autoestop, que feiem davant de l’hotel Ernesto. Les xiques venien en el cotxe de l’entrenador Jose Maria Angel, “Pitet”, comprimides en aquell Seat Coupé de color gris que ell tenia. El senyor Palmer portava el seus fills, i a algú més, en aquell Mini Cooper 1000 de color roig, trucat, amb tub d’escapament que feia un soroll ensordidor i que “fardava” un ou. A la nit, en acabar l’entrenament, tots tornàvem a casa asseguts en la part de darrere del camionet de la serradora del senyor Enrique Melo. Palmer, Melo i Pitet eren les persones majors que sempre estàvem amb nosaltres i en les quals els pares dels nadadors confiaven. Els dies de competició també acudia el senyor Andrés Merí, responsable de la secretaria del club, i el dia de l’assemblea anual en el Foment apareixia el senyor Miguel Peiró, que era el president. Amb aquestes persones, el grup de xics i xiques, de 12-14 anys i, amb aquelles condicions d’entrenament impossibles, aquell club aconseguí diversos campionats d’Espanya, i un dels nostres nadadors, Quique Melo, arribà a ser olímpic a Munic el 1972.
Vicent Palmer era un home culte. Havia viatjat i tenia món. Es notava en tot el que ens contava. Abans o després dels entrenaments, durant els desplaçament cap a una de les competicions o en qualsevol altra situació, l’habitual era que li férem corro i ell ens parlara de llibres, de fotografia, de cine, d’història, d’economia o dels esports, però el que a ell li posava més era la política. Ens parlava de les virtuts de la democràcia que no teníem, dels mals de la dictadura que, ell deia, ens ofegava i estava segur que tot canviaria quan se n’anara Franco. I ho feia amb un parlar assaonat, amb una veu que t’arribava i convencia. L’ajudava el seu aspecte físic de patrici romà i el seu parar serè i reposat. Un dia ens contà que son pare havia sigut alcalde abans del 36. De boca d’ell em vaig assabentar d’anècdotes de Gandia i dels gandians durant la guerra incivil. Recorde haver-li escoltat a ell, per primera vegada, el succés ocorregut en el paranimf de la Universitat de Salamanca entre Millàn-Astray i Miguel de Unamuno. A mi totes aquelles histories em tenien subjugat. L’escoltava bocabadat i el meu amic Javier Meri, crec que també.
Palmer era un exemple de pare dedicat als seus fills. Sempre estava amb ells. Jo sentia una poca d’enveja ja que el treball de mon pare l’obligava a deixar la casa a primeres hores del mati per a tornar a les últimes de la nit i a penes podia gaudir d’ell els curts caps de setmana. Un dia, l’estima que sentia per ell s’elevà a la reverencia quan vaig escoltar la conversa que va mantenir amb el senyor Merí i amb Pitet. Palmer acabava de ser operat d’un tumor en la pell (un melanoma) que li havia aparegut al bell mig de l’esquena. La ciència mèdica d’aleshores li donava poques opcions de vida (era un dels pitjors càncers que et podien afectar) i, encara que l’havia operat un cirurgià molt afamat de València, la veritat era que el pronòstic era molt lleig. Palmer demanava als altres que s’ocuparen de l’educació esportiva del seus xiquets perquè creia, fermament, que aquesta contribuiria a la seua formació humana. Jo, aleshores, vaig notar un nus en la gola i, durant mesos, anys, vaig estar escodrinyant-lo quan coincidíem buscant una senyal que m’indicara que el seu final s’aproximava. Afortunadament guanyà a la malaltia. Anys després vaig tenir prou relació amb el cirurgià que l’havia operat, Ramon González Fontana, qui recordava el cas de Palmer com el d’un èxit mèdic, aleshores impensable, i sobretot recordava la persona de Vicent, la seua enteresa i la seua valentia.
Durant les meues vacances de l’any de PREU vaig ser el professor particular de Renato i de Ciro, mentre el menut, Mauro, jugava a la pilota pel jardí del xalet de la platja (hui el restaurant Kayuko) i Berta (la dona de Vicent, una senyora molt elegant i amable) atenia els seus quefers. Vicent Palmer solia arribar cap al final de la classe (a migdia), i aprofitàvem per a parlar de qualsevol cosa. Es va interessar molt per la meua decisió d’estudiar Medicina. Ell mateix havia començat els estudis per a ser metge, els quals va deixar no recorde per quina causa, però li atreia totes les coses relacionades amb eixa carrera. Passat aquell estiu, me’n vaig anar a estudiar a València i perdérem el contacte. Onze anys vaig emprar en la carrera i en l’especialitat. Quan vaig tornar a Gandia com a cirurgià de l’hospital, Franco s’havia mort, la transició democràtica era una realitat aplaudida per tot arreu del món i Palmer havia creat un partir polític nomenat Objetivo Gandia, amb el qual va aconseguir un acta de regidor. Fou un regidor respectat per la seua coherència i disponibilitat. Després milità en altres partits d’orientació política similar (jo diria que acompanyant els passos polítics del seu fill Ciro i del seu estimat amic Fernando Mut). He seguit la seua trajectòria política i social pels seus escrits. Hem compatit durant anys les pàgines d’aquest diari on hem deixat impreses les nostres idees, pensaments, denuncies i esperances, que és com dir que hem deixat ancorades en elles una part de les nostres vides. Ara la d’ell s’ha apagat i sent el buit en la meua. Adéu senyor Palmer, l’he respectat sempre en vida i ara volia, amb aquestes línies, honorar, com cal, la seua memòria.
Pasqual Molina 