TANATOS
He anat aquesta setmana al tanatori. Una altra vegada. Per acomiadar-me del meu amic Pere. No fa res hi vaig anar per fer-ho de Paco. No fa massa, de Joan i un poc abans, de Ximo. Gent de la meua quinta. M’adone que és un lloc que visite, cada vegada, més freqüentment. En els darrers mesos també hi he anat en altres ocasions mogut per diferents afectes. Ja em sé de memòria les places de pàrquing d’un d’ells i la distribució de les diferents sales mortuories de l’altre i, quan hi arribe, a qualsevol dels dos, em fa l’efecte que la recepcionista em saluda com si fóra casa. Són massa vegades d’anar-hi i, és clar, inconscientment, el tema et fa pensar.
A començament de més, complint amb la tradició, vaig anar als cementeris. Al de Gandia, per portar flors a sers estimats. Al de Benirredrà per portar taronges als meus pares. A ma mare li agradaven les taronges, era el que més li agradava de tot i jo li’n porte les primeres que es cullen a la Marjal i li les deixe allí, al repeu del nínxol. Hi vaig sempre un parell de dies abans de Tots Sants per no trobar-me amb massa gent I m’agrada fer una volta llegint els noms de les làpides i, cada vegada més, fixant-me en les edats dels noms de les làpides. Comprove, bocabadat, en cada nova visita, com augmenta la quantitat de persones les quals quan moriren tenien menys anys que jo. Ni s’ho poden imaginar la quantitat! I, és clar, conscientment, el tema em fa pensar.
Així, doncs, fa uns dies que estic donant-li voltes a això de la mort. Un tema, el de la mort, que no havia sigut, fins ara, motiu de preocupació en aquest anar fent meu diari. I no és que la mort haja sigut un factor aliè en la meua vida, tot el contrari, hi he conviscut, repetidament, sobretot durant el temps en què vaig treballar en l’hospital, on alguns dels pacients més greus o de salut més delicada, després d’una lluita tenaç amb la malaltia, faltaven. I jo els he assistit en eixe moment i he donat explicacions als familiars i he signat els seus certificats de defunció. No, la mort dels altres no ha sigut aliena a la meua vida, però mai m’havia parat a pensar en la meua. Cap reflexió. Ni per por, ni per valentia, simplement, perquè, supose, pensava que no en tocava encara. Fa uns anys, en el transcurs d’una entrevista que em feien, de tarannà més personal i intimista que professional, el periodista em va posicionar davant l’eventualitat de sofrir una mort sobtada o inesperada i li vaig respondre que, si la mort m’arribara així, en aquells moments podria anar-me’n ben satisfet, perquè, fins aquell moment, havia fet en la vida tot el que m’havia donat la gana. La veritat és que hui no em reconec en aquella declaració de vanitat estúpida, perquè, des de fa molts anys, no vull, de cap manera, perdre’m aquest viure el dia a dia que visc contemplant, a més a més, el futur amb molta il·lusió i amb la declarada intenció de no jubilar-me de rés. De rés.
Però donat que el traspàs de les persones és inexorable i que està clar que al tanatori, a curt o llarg termini, un dia ens retrobarem tots i que en un dels viatges —en l’últim— seré jo qui estarà exposat a l’altra part del vidre, estos dies, sense massa voler, m’han vingut al cap records de fets i de persones que foren i d’intencions que mai vaig decidir ni de voluntats que a ningú vaig confirmar. Són les circumstàncies que envolten les dates del traspàs. Les dels dies, setmanes o mesos d’abans d’eixe dia. Les immediates acabat el moment. He decidit intencions estos dies i comunicaré voluntats els propers. Comprendran que part de les intencions i de les voluntats sols les coneixeran en l’espai familiar més pròxim.
No m’agradaria ser una carrega per a ningun dels sers més estimats en els últims temps de la meua vida. És el que em deien a mi els meus pares: “No volem donar faena”. Ells no la donaren, fins el darrer moment van viure a sa casa valent-se per ells mateixos i quan van començar a necessitar ajuda és morien els dos, sobtadament, amb dos dies de diferència. I jo no la vull donar tampoc. Ja m’ho apanyaré com puga. El meus pares tingueren una mort digna. Moriren a l’hospital amb tot tipus de cura professional i familiar. Sense patir i, n’estic segur, sense dolor. Jo ja ho signaria perquè fora igual. Com a persona, jo no voldria, en eixos moments, patir d’esperit ni sofrir dolor. Com a metge, no ho consentit mai que els meus pacients patiren en l’ànima ni sofriren dolor en el cos les conseqüències de la seua malaltia, perquè cap creença ni cap religió m’ha fet comprendre, ni admetre, mai el perquè del dolor absurd i improductiu que l’acompanyen. Finalment, si ja no puc abraçar, m’agradaria poder mirar als ulls els meus i dir-los amb eixa mirada quant els he estimat. I anar-me’n.
Què fer amb les despulles? Jo, complint la seua voluntat, vaig incinerar ma mare un diumenge i soterrar mon pare un dimarts. La casualitat féu que no escamparem totes les cendres en el punt de la vora del mar que volia ma mare i la resta les vam dipositar, unes hores després, dins del fèretre de mon pare. Aleshores tinc tot tipus de sensacions i emocions viscudes al respecte. Però jo he sigut sempre partidari de la incineració. Però mentre deixe passar els temps de la meua història, els quals decidiran on s’hauran d’escampar les meues cendres, sí que és de veres que aquests dies passat m’he vist arribant a les primeres files de la rampa de llançament o del cantell del penya-segat, segons on tocara que anara la meua ànima, dependent dels talents bíblics que haguera aconseguit, ací, arreplegar.
Pasqual Molina 