SORTEIG DE NADAL
Hui és el dia del sorteig de Nadal. Aquesta data sempre ha sigut diferent per a mi. Des de la infància la identifique com el dia de l’inici de les festes nadalenques, les quals, sempre, he apreciat tant.
El rum-rum de les veus dels col·legials cantant els números i els premis de la grossa de Nadal, ha musicat escenes entranyables en l’escenari de la meua vida, compartides amb les persones estimades. De xiquet, aquell dia (el primer de les vacances de les Carmelites), ma mare feia a la cuina els pastissets de moniato mentre la meua germaneta i jo escrivíem, a la taula del menjador, la carta als reis mags. Uns pastissets inigualables. Unes cartes impossibles. D’adolescent, aquell dia (el primer de les vacances dels Escolapis) ma mare feia els pastissets a la cuina i la meua germana i jo, cadascun en la seua habitació, escrivíem la carta als reis mags. Uns pastissets formidables. Una cartes mesurades. En l’etapa universitària, aquell dia, jo feia fugina (era l’únic dia que faltava a classe de tot el curs) i em quedava a casa, amb ma mare, assegut davant del televisor, amb un llibreta on anava apuntant els premis a mesura que apareixien. A un costat tenia les paperetes que havia comprat en la facultat als alumnes del pas de l’Equador. Ma mare em feia un entrepà de truita d’alls tendres (no sabria dir el perquè d’elecció d’aquest companatge) i es passava el matí a la cuina embolicada amb els pastissets de moniato, des d’on venia a cada instant per recordar-me que havia d’escriure la carta als reis mags. La truita estava deliciosa. Els pastissets començaven ja a eixir-li durs. La carta, escrita en la llibreta dels premis, era molt curta. Una vegada em tornaren els diners de les paperetes i no les vaig cobrar en benefici del viatge dels alumnes que me les havien venudes.
Durant els anys que vaig treballar a l’hospital de Gandia, aquell dia era un dels tres que jo triava com a vacances oficials de Nadal. Em quedava a casa, davant del televisor de la saleta, assegut al sofà, amb una llibreta per a apuntar els premis en una mà i amb els dècims que em jugava, en l’altra. Em feien la truita d’alls tendres. Ma mare feia els pastissets de moniato a sa casa i em telefonava diverses vegades al llarg del matí per repetir-me que havia d’escriure la meua carta als reis mags i que, també, els meus fills havien d’escriure’n cadascun la seua. La truita estava prou bona. Els pastissets de moniato (que arribaven a casa l’endemà), aplegaven quasi sempre cremats. La meua carta era simbòlica, les dels xiquets eren astronòmiques. Mai em va tocar un duro amb aquells dècims. Quan a començament dels noranta vaig agafar l’excedència en l’hospital i vaig traslladar la meua consulta privada als matins, aquell dia jo no citava pacients (la consulta estava al costat mateix de ma casa i podia atendre, ràpidament, qualsevol incidència). Jo em feia la truita d’alls tendres. Seia en la saleta davant del televisor, amb la llibreta per anotar els premis i els dècims que jugava prop de mi. De tant en tant telefonava a ma mare per veure com li anava amb els pastissets de moniato, que s’entestava a continuar fent i ella aprofitava per a insistir-me que havíem d’escriure, tots, la carta als reis mags. La truita m’eixia bona. Els pastissets (que arribaven a casa tard) prefereix, per misericòrdia, no descriure’ls. En la meua carta demanava una bufanda. En la dels meus fills es demanava de tot. A mi, un any, en un dels dècims que portava (en jugava uns quants) em va tocar les dues últimes xifres de la grossa.
A començament de la dècada del dos mil ma mare s’havia mort. Aquell dia jo em feia una truita d’alls, me la menjava amb tristor i me n’anava a la consulta. Allí, en algun dels despatxos les infermeres tenien un transistor on s’escoltaven, com un murmuri, les veus dels xiquets de Sant Ildefons i el soroll que s’armava quan eixia la grossa. Feia dies que recordava als meus fills l’obligació que tenien d’escriure la carta als reis mags; un any, Pascualet, burlant-se de la qüestió, no la va escriure i el dia de Reis no va rebre cap regal i, encara que no es creia que va ser perquè es reis no havien rebut cap demanda, per si de cas, a partir d’aquell any no va deixar d’escriure-la mai més. De vesprada comprava el periòdic i comprovava si m’havia tocat algun premi. Els pastissets de moniato no m’han faltat mai, alguna de les pacients, amb les quals m’uneix l’afecte de tants anys, coneixent el significat que tenien per a mi me’n feia i me’ls portava. La truita tenia l’estimable sabor de l’enyor. Els pastissos tenien el sabor de l’afecte compartit. Les cartes dels meus fills anaren moderant-se. La grossa es passejà de prop i de lluny, però mai per la meua butxaca.
Hui és el dia del sorteig. Com que és diumenge, no aniré a la consulta. De bon matí la televisió estarà connectada en algun dels llocs de la casa cantant en solitari els números i els premis. Des de fa temps sols jugue els dècims indefugibles. Els pastissos de moniato me’ls portaren despús-ahir a la consulta i ja estan a casa. Des de fa dies estic insistint, al meu voltant, en l’obligatorietat d’escriure la carta als reigs mags. Ahir vaig comprar els alls tendres i vaig comprovar que quedaven ous a la nevera. He començat a rebre, per Internet, les cartes als reis de la meua gent, algunes són per al Pare Noel i les peticions són molt variades. Aquest matí m’he fet la truita d’alls tendres. En menjar-la, se m’ha fet el nus en la gola dels darrers anys. Els pastissets de moniato tenen el sabor de la nostàlgia. Respecte al premi de la grossa, tinc quimera que no em tocarà mai. Diuen que la grossa no li cau mai dues vegades a la mateixa persona i, aleshores, reconec sense vanaglòria, que a mi ja m’han tocat uns quants premis en la loteria de la vida.
L’any que ve el sorteig caurà en dilluns.
Bon Nadal estimats lectors! Que la pau curulle l’espai de la vostra estima.
Pasqual Molina 