EL DISCURS DEL REI
El discurs del cap de l’estat espanyol ha sigut, sempre, el preludi del sopar de la Nit de Nadal. L’he escoltat, tots els anys, en companya de les persones més estimades. Amb respecte. Foren concebuts com a felicitació nadalenca als ciutadans i, a més a més, aprofitaven de repàs anual dels esdeveniments més importants ocorreguts al país. He conegut dos cap d’estat: Franco i el rei Joan Carles I. A Franco el recorde en blanc i negre. En els anys de la meua adolescència apareixia assegut darrere d’uns escriptoris majestuosos i davant d’algun dels impressionants tapissos del palau d’El Pardo, amb el braç i la mà esquerres immòbils sobre la taula i gesticulant amb la dreta. Aleshores Franco era, en el col·legi i en el NO-DO, eixe ser benefactor, salvador de la pàtria i facilitador d’un futur de pau i prosperitat. I jo el veia com el gran general que ens deien que era. En els anys de la universitat, Franco feia el discurs dempeus, davant d’un fons indeterminat i gris, en un primer pla de mig cos, que mostrava un home vell amb cara quasi inexpressiva, amb la ma i el braç esquerres caiguts morts al seu costat, fent amb el braç i la ma drets moviments mecànics per a ressaltar els moments més importants del seu missatge i per a amagar la tremolor de la malaltia de Parkinson que patia. Aleshores Franco era, en el campus, el general que havia fet un cop d’estat a una democràcia elegida, el dictador de quaranta anys de dictadura, l’opressor de les llibertats cíviques i la seua previsible propera mort es veia com el final d’eixa situació. La veritat és que veient aquell home, d’aspecte tan fràgil, amb aquella veu atiplada, quasi femenina, semblava complicat identificar-lo amb tanta maldat com es contava. Respecte als sues missatges, Franco parlava de les coses de les quals es sentia orgullós: dels plans de desenvolupament econòmic, de la prosperitat, dels anys de pau acumulats, de la importància del turisme. Insistia en la necessitat de la unió religiosa, social i política i ens advertia, paternalment, dels perills del comunisme i de la necessitat que tenia de perpetuar-se en la missió de guiar el poble espanyol cap el futur. El discurs acabava sempre amb un marcial “¡Arriba España!”
Franco va morir l’any que vaig acabar la carrera de Medicina. Jo pertac a la primera promoció de joves universitaris que isquerem de les facultats espanyoles amb el títol acadèmic signat per sa majestat el rei Joan Carles I. Reconec haver-li tingut simpatia. Sentia que hi havia un cert paral·lelisme en el nostre començar a caminar per la vida de les responsabilitats professionals i familiars. Cadascun les d’ell. Al llarg d’aquestos anys ha anat desdibuixant-se la meua estima. Lentament. Però sempre he sentit respecte pel que representa.
El primer discurs de Nadal de Joan Carles I fou el 1976 i aparegué assegut en el sofà d’un saló del palau de la Sarsuela amb a la reina i els seus tres fills. Molt jove. L’últim fou dimarts passat i aparegué assegut (està convalescent de la darrera intervenció quirúrgica del maluc), darrere d’una taula, sòbria, sobre la qual hi havia, sols, un exemplar de la Constitució i davant de la bandera d’Europa i d’Espanya. Molt vell. Al llarg d’aquestos anys, el rei ha hagut d’incorporar, a més a més de la felicitació nadalenca i els records anuals, referències a la democràcia, a la Constitució, als partits politics i les seues vicissituds, ha hagut de referir-se al terrorisme i a les seues víctimes, ha hagut de saludar les tropes espanyoles escampades pel món, ha hagut de donar ànims davant la crisi i denunciar la corrupció que ens envaeix per tot arreu.
Sobre el discurs d’enguany, hi havia expectació. Les circumstàncies que han envoltat part de la família reial i a ell mateix, la propiciava. Ha sigut un discurs, tècnicament, ben construït, amb paraules mesurades, directes algunes, suggerents d’altres. Ben escrit. Ben enregistrat. Ben llegit pel rei. La realització, fou, crec, la millor que recorde, el rei va recitar amb veu més enèrgica i va aconseguir mantenir el mateix to sonor en totes les preses separades amb les quals es fa l’enregistrament del discurs. Respecte al contingut, estic segur que a cadascun li deu haver causat un efecte diferent amb tot el ventall de les sensacions possibles. He tingut la curiositat de consultar les manifestacions realitzades per 14 col·lectius i personalitats avaluant les paraules del rei i algunes son tan diverses i contraposades que sembla que no hagen vist ni escoltat el mateix discurs.
Jo he vist i he escoltat aquest any, una altra vegada, amb respecte el missatge reial. De nou he sigut meticulós a avaluar les paraules i el seu significat. Cap d’elles m’ha provocat cap sensació especial. Puntualment, crec que hauria d’haver sigut més clar a l’hora de manifestar la seua opinió sobre Catalunya i la unitat d’Espanya i, personalment, reconec que em va desencantar que no deixara entreveure el moment de la seua abdicació. Crec que el Rei Joan Carles I, ja ha fet per Espanya tot el que havia de fer i que la historia el jutjarà com que ho ha fet bé, però crec també que ara ja és un problema per al futur de la monarquia i que el seu fill, el príncep Felip, està suficient preparat per assumir les responsabilitats que li atorga la Constitució. Ara seria el moment de prendre la decisió. La Casa Reial viu en l’actualitat les hores més baixes. Fins la reina, considerada sempre el model de virtuts monàrquiques, és xiulada últimament quan va a actes públics i això era impensable fa tan sols uns mesos. Ara podria ser el moment. El rei no va dir res al respecte. Al contrari, sent l’obligació de continuar. Com feia Franco.
Pasqual Molina 