LA MÀGIA DELS REIS MAGS
La màgia dels reis mags. Un dia, prop de les festes de Nadal li vaig preguntar a ma mare si els Reis eren els pares i ella, mirant-me amb cara d’espant, em va respondre: “Per què em dius això?”, i li vaig contestar: “M’ho ha dit un xiquet al pati”; i, angoixat, vaig insistir: “Sou, de veres, vosaltres els Reis?”, a la qual angoixa ella va respondre: “Ja et contestaré” i, agafant la cistella de la roba, va eixir de l’habitació donant per conclosa la conversa. Amb el pas del temps jo vaig aprendre que, davant de les preguntes vitals que li feia a ma mare —mon pare treballava i passava el dia fora—, ella actuava sempre igual: les respostes, havia de consultar-les i consensuar-les amb ell. L’endemà, asseguts a la taula del migdia, aprofitant el moment que la meua germaneta no ens mirava, em va fer un moviment afirmatiu amb el cap, al temps que amb els ulls em feia un gest perquè la xiqueta no se n’adonara. Jo, entre la incredulitat i la decepció, crec que tampoc em vaig voler adonar d’aquell moviment repetit que Lolita, ma mare, em va fer abaixant i apujant el cap. La màgia dels Reis Mags perillava.
Mai més, vaig voler saber. Mai vaig voler escoltar, a ningú, comentaris sobre el tema. Tots els anys que vaig viure en aquella casa vaig escriure la meua carta als Reis. Tots els anys anava veure la seua cavalcada amb els meus pares i la meua germana. Tots els anys, desprès de veure passar els Reis tres vegades pels diferents carrers de Gandia, tornava cap a casa, amb el cor desbocat al bell mig de l’ànima. Pujàvem l’escala de la casa on vivíem a Corea, sigil·losament, i a la porta, quedàvem tots quiets, a fosques, escodrinyant algun soroll que provinguera de l’interior del pis. Aleshores, mon pare girava la clau al pany i obria la porta que ens mostrava, directament il·luminada, la sala del menjador, al centre de la qual, a la taula, hi havia dues cistelles, adornades amb llaços de colors (blaus els meus, rosa els de la meua germana), les quals mostraven a l’interior els regals meticulosament embolicats amb paper de regal i la seua realitat, més adequada a l’economia familiar que a les peticions formulades.
Vaig conservar la tradició amb els meus fills mentre estigueren a casa. Perquè la màgia no desapareguera. Sobre la identitat dels Mags d’Orient, mai vaig respondre cap pregunta, mai vaig fer cap gest de confirmació o complicitat, tot al contrari, escrigueren tots la seua carta anual als Reis. Anàvem tots junts a veure la cavalcada i ens retrobàvem, al mateix lloc, amb les persones amigues de sempre. Veiem passar els Mags dues o tres vegades i anàvem a acomiadar-los des del balcó de l’Ajuntament i desprès tornàvem a casa, amb el meu cor batejant al bell mig del pit. A la porta de casa, a fosques, escodrinyàvem sorolls a l’interior del pis i, aleshores, jo girava la clau al pany i entràvem al saló on, il·luminats pels llums de l’arbre de Nadal, estaven els regals embolicats en paper de regal, amb etiquetes que duien els noms de cadascun de nosaltres i dels Reis que ens els havien portat. He procurat transmetre als meus eixa il·lusió amb la qual jo encara hui visc la Nit de Reis, perquè la màgia es mantinga intacta. Hui que visc en una altra casa i una altra vida, que convisc, més directament, amb altres persones estimades, tot continua igual, perquè en la historia personal d’elles mantenen també viva aquesta tradició i més ara què ha brollat una nova generació amb la qual perpetuar la il·lusió i la màgia de la Nit de Reis.
Però hi ha en la meua vida dues nits de Reis on la màgia es barrejà amb el miracle. La primera devia tenir jo set anys. Havíem passat el dia en casa dels iaios i desprès de la cavalcada, en tornar a casa, en mig del menjador hi havia una maquina de cosir Singer que els Reis havien portat a ma mare. Mai vaig poder entendre com pogueren pujar aquella maquina de cosir per l’escala tan estreta. Segurament per la màgia dels mags. En la segona, els set anys els tenia la meua filla Laura, en tornar a casa hi havia un piano enorme en mig del saló. Ella l’havia demanat als Reis, i quan se’m va consultar sobre què devien pensar ells de la demanda, vaig dir, a qui ho havia de dir, que allò era una destarifo econòmic i que Laura ens la pegaria una altra vegada, perquè era una experta a apuntar-se a totes les activitats extraescolars i esborrar-se’n als tres mesos perquè s’avorria, i ja feia tres mesos que estudiava música i, a més a més, no acabava d’entendre perquè li feia falta un piano. Bé, sembla que els Reis tenien relació amb la Caixa d’Estalvis, de la qual jo era presoner, la cosa es podia arreglar amb una baula més, i la xiqueta, amb allò de la música pareixia que, aleshores, anava de bo. El piano estava enmig del saló. Tots havíem passat el dia en uns grans magatzems de València i, encara hui, no sé com pujaren el piano al tercer pis de la nostra vivenda, us puc assegurar que és impossible, que jo he mirat i buscat per tots els llocs i, de veres, que no pot ser. Va ser, n’estic segur, cosa de la màgia dels Mags.
Una nova Nit de Reis s’apropa. Hui, a boqueta de nit estarem, tots junts, al carrer per veure de nou la cavalcada i ens retrobarem amb els meus fills, amb els nostres amics, amb la gent que com nosaltres mantenen l’esperit d’aquesta nit màgica dels Reis Mags. La màgia dels reis mags!
Què com quedà allò de Laura i el piano?. Tres dies va estar tocant, ininterrompudament, “Nit de pau” amb un dit de la mà dreta. Desprès no l’he vista mai més tocar-lo. Mai! Ni una sola vegada! Us ho assegure! El piano està, des de fa trenta anys, en un racó del rebedor de casa emetent, de tant en tant, els sons dissonants de les cordes quan es destesen. L’he volgut regalar en dues ocasions, però el piano encara està al mateix lloc. No sabem per on hem de baixar-lo!
Pasqual Molina 