SEGONA TRANSICIÓ
Durant les tres darreres dècades, els espanyols hem escoltat que la nomenada Transició (el pas des dels quaranta anys de dictadura franquista a la monarquia parlamentaria), fou exemplar. Ho hem escoltat de veus diverses i per tot arreu del món. Ens ho hem cregut i, a més a més, els que hem viscut una meitat de la nostra vida en cada una de les dues situacions polítiques ho podem corroborar. Sovint hem escoltat que la transició democràtica espanyola ha sigut considerada com un model de solució per a molts països europeus i d’altres continents que accediren a la democràcia en les acaballes del segle XX. I jo he sentit orgull d’escoltar-ho. Diversos autors, estudiosos del període històric, han exposat les que, segons el seu parer, foren les bases de la Transició. Recorde ací que, per a Leopoldo Calvo Sotelo, aquestes van ser: la monarquia, l’esperit de reconciliació nacional, el propòsit de no repetir els errors del passat i la voluntat de mantenir un sòlid consens en les qüestiones fonamentals. Sobre aquest tema, el consens, incidirem al final.
Durant els darrers anys, coincidint amb la greu situació de crisi generalitzada, els espanyols venim escoltant la necessitat que hi ha d’una segona transició. Són també veus diverses, des de diferents tribunes, però que coincideixen en la denuncia la calamitosa situació política, a la qual consideren culpable del greu deteriorament social i de la catastròfica situació econòmica. Per a elles la segona transició és ineludible i proposen un ventall de solucions, tan diverses que, de vegades, són oposades. Hem escoltat primeres figures de la política nacional manifestar la seua conveniència. Hem llegit articles, assajos, considerant-la i qüestionant com i cap a on fer-la. Alguns demanen, a més a més, una nova constitució. S’han assenyalat en diferents indrets una sèrie de decisions que hauria de prendre Espanya per a girar full i situar-se, ja d’una vegada, en el segle XXI. Veus i tribunes cada dia més freqüents i insistents, les quals, basades en l’avaluació retrospectiva del període de la transició, assenyalen la necessitat d’una altra nova. La segona transició.
Ací, a la Safor-la Valldigna, en els darrers mesos s’ha parlat molt sobre el tema. El novembre passat es va celebrar a Simat de la Valldigna un cicle de conferencies (Les Rutes de la Xara 2013), organitzades per La Xara Edicions i el Centre Internacional de Gandia (UV), el tema de les quals va ser “Transició o ruptura”, on huit conferenciants de veu autoritzada, provinents del món de la universitat o de la premsa, feren una exposició critica del passat immediat i apuntaren formules de futur per a eixa hipotètica segona transició, amb propostes tan dispars com que el seu vehicle hauria de ser la república o una monarquia renovada després de l’abdicació de Joan Carles I i l’arribada a la direcció de l’Estat del príncep Felip.
Ací a Gandia, el mes d’octubre es va presentar un llibre molt interessant: La Transició Democràtica: mirades i testimonis. Un recull d’opinions de diferents persones, coordinades per Vicent Cremades i Arlandis i Jesús Eduard Alonso i López, els quals, en la introducció de la publicació, descriuen, amb claredat, les circumstàncies que ens ha conduit a la situació actual. Parteix de la base que la transició fou un procés complex i difícil, admet la controvèrsia, considera important l’aportació actual dels historiadors professionals apropant-se, amb rigor, a aquest període de la nostra història i rebutja els opinadors que “proliferen en les pseudotertúlies deseducarores de la caverna mediàtica”. El llibre és bàsicament “un compendi de visions qualificades” un “gavell de sensibilitats amb el denominador comú de buscar eixides” perquè “ el clivell dels politics en exercici i les persones que componen la societat civil, majoritàriament civilitzades i pacífiques, és cada dia més pregon”. El llibre, molt didàctic, fa una revisió històrica del que fou la primera transició a l’Estat espanyol, al País Valencià i a la Safor. Desprès recull les opinions dels convidats que van intervenir en l’acte: “La transició a la Safor vista pels seus protagonistes” organitzat pel 15M de la Safor-la Valldigna, que va tenir lloc al teatre del Raval el 13 de març del 2012. La interpretació que fa el professor de Dret Constitucional de la Universitat d’Alacant Manuel Alcaraz Ramos és magnífica, acadèmica, exhaustiva, clara, admet que també opinable. Ferran Archilés Cardona, professor del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Valencia, s’ocupa, meticulosament, de la transició valenciana posant l’accent, entre altres en la “qüestió nacional valenciana”. Jesús Alonso, historiador i arxiver municipa,l fa una ullada a la història local i als moviments socials en la lluita per la democràcia, i Vicent Cremades, sociòleg i advocat, fa uns apunts per una història de la transició a la Safor. Tots dos assenyalen que, a la nostra comarca, hi va haver una bona comunicació i una gran unitat entre les forces politiques de la oposició. Desprès arriben les opinions, de caràcter revisionista, dels entrevistats i es troba a faltar les d’algunes altres sensibilitats politiques. El llibre és molt recomanable per situar-se en el territori en el qual anem a veure’ns immersos en el futur pròxim. Per a conèixer, acadèmicament, d’on venim. Per a preparar-se, prudentment, cap a on anem. En la meua opinió, mentre es posen les bases generals del que constituiria la segona transició, hi ha una mesura que considera urgentíssima: la del segon gran consens nacional. Consens de totes les forces polítiques sobre la sanitat, l’educació, el treball i el benestar social, a partir del qual totes, remant en la mateixa direcció, pogueren dirimir les seues diferencies sobre altes temes, també importants, que constitueixen el to vital d’una societat.
Pasqual Molina 