CONGOST
Darrere dels diversos posicionaments polítics hi ha diferents ideologies, per això, quan es té el poder, hi ha distintes maneres d’exercir-lo i sempre hi haurà persones que no estaran d’acord amb el mode de fer dels governants. La democràcia permet, d’antuvi, que el nombre de descontents siga el menor possible, ja que les urnes deuen haver facilitat que la majoria, absoluta o amb coalició, siga la qui governe. Aleshores, en el vot està la clau. Votar és la potestat de triar el que un vol. Fer-ho amb coherència, amb reflexió, és fonamental. Si no ho fas, desprès no hauries de poder queixar-te! Les eleccions són la fita on es pot donar suport a una oferta de govern o canviar a una altra opció. I sempre, sempre, cal respectar la voluntat de la majoria, la qual cosa no implica que un no ha de poder continuar defensant i lluitant per la seua ideologia, pels seus interessos. Dins del sistema democràtic!
Ací a Espanya, després de quaranta anys de dictadura, encetàrem una via democràtica que, crec, tots, vam iniciar il·lusionats. Aparegueren per les parets dels carrers les fotografies de les persones que s’oferien a conduir-nos pel camí de la transició; les tanques publicitàries engrandiren les imatges dels personatges i les lletres dels missatges del que ens oferien; mitjans de comunicació ens aproparen les seues biografies, la seua ideologia, les seues intencions i ompliren places de bous, pavellons municipals, sales de cine i de teatre amb gent que volia escoltar-los, seguir-los, creure en ells. I quan va arribar el dia, els espanyols votaren i triaren entre la variada oferta. 83 opcions polítiques es presentaren aquell 15 de juny de 1977 per a composar unes corts constituents que haurien de tenir com a missió (segons va dir el mateix rei Joan Carles en la cerimònia de inauguració) la d’elaborar i d’aprovar una nova Constitució. Aquesta tasca encomanada estaria conclosa l’octubre de 1978 i la nova carta magna fou ratificada pel poble espanyol el 6 de desembre d’aquell mateix any. Les segones eleccions generals (que foren ja per a constituir les noves i primeres corts constitucionals) es van celebrar l’1 de març de 1979 i, en eixe moment, crec, va començar a caminar l’Espanya moderna.
Un poble il·lusionat, amb noves regles de convivència, sobre les bases de la llibertat i de la igualtat encetava un camí de futur incert (per des d’on es venia) però esperançador (per cap on s’anava). El camí de la democràcia. Uns politics provinents de tot arreu (molts des de la clandestinitat), compromesos amb recuperar el temps perdut i amb propulsar la inclusió del nostre país del en l’esfera democràtica internacional. Adolfo Suarez, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga Iribarne, Enrique Tierno Galvan, Joaquin Ruiz Gimenez, Jordi Pujol, són alguns dels noms que lligats sigles i a una època especial i excepcional quedaran impresos en la memòria històrica.
Tot va començar així i amb ells. Han passat més de trenta-cinc anys. Han arribat nous noms i noves sigles. I què ha passat? Doncs que en eixe temps tot ha canviat. Per tot arreu del món. El dia a dia ha fet arribar canvis en l’estratègia política internacional (que jo simbolitzaria en l’enderrocament del mur de Berlín), els canvis en el poder econòmic mundial (irrupció de la Xina i pressió dels països emergents com ara l’Índia o el Brasil), avanços inversemblants en el territori de la tecnologia i de la ciència, increment de la demografia global cap als huit mil milions de persones, una crisi del valor de les ideologies, una progressió del fanatisme pel fonamentalisme religiós, una intolerància envers la diferencia. La gent ha eixit dels seus països de misèria buscant un futur on no es ben rebuda. El panorama és de crisi generalitzada. Sols hi ha una constant històrica que no ha canviat, que no canvia mai: cada dia els rics són més rics i els pobres són més pobres. I Espanya, amb poca influència en el panorama polític i econòmic mundial, ha anat ballant al so que marcaven els esdeveniments que ocorrien fora de les seues fronteres convivint amb les pròpies particularitats, algunes importants, com el turisme o darrerament l’esport i d’altres menyspreables, com el terrorisme.
Que ha passat aquests anys amb els polítics? Emilio Lamo de Espinosa, catedràtic de sociologia, fent una avaluació de la crisi política espanyola actual, referint-se al poder executiu deia “basta comparar la preparación i la competencia de los altos cargos de los primeros gobiernos de la democracia con los actuales y el resultado és sonrojante”. Admetent que la major part dels polítics siguen honrats, no són pocs es que han estat o estan en mans de la justícia per prevaricació, malversació o falsedat documental. Tots els dies són noticia. Decebedora. I el poble els veu, en general, com a mentiders i corruptes i n’està fart, comença a donar-los l’esquena. En un article anterior jo citava a Jesús Alonso i Vicent Cremades dient: “el clivell entre els politics en exercici i les persones que componen la societat civil, majoritàriament civilitzades i pacífiques, es cada vegada més pregon”. Clivell? Congost diria jo! I, a més a més, amb grups de ciutadans cada vegada menys pacífics i menys civilitzats. Els esdeveniments del barri de Gamonal a Burgos en són la prova. És probable que no siga més que l’acció obtusa d’uns quans. És segura la incompetència de les autoritats municipals per no prevenir les conseqüències. Però és el resultat final el que em preocupa. Tingueren o no tingueren raó en la demanda la perderen tota amb la utilització de la violència. L’alcalde i la corporació municipal han fet el ridícul més espantós. Però tots, tots! han encetat un precedent en aquesta etapa democràtica: l’algaravia del carrer ha derrocat la decisió d’un govern elegit democràticament. I és un mal precedent que presagia, si no torna el poder a les urnes, que el congost entre poder i poble es faça tan ample com el del congost del Colorado.
Pasqual Molina 