TAQUES NEGRES
Tots hem patit l’incordi de xafar un xiclet enmig del carrer. De sobte, notes una cosa apegada a la sola de la sabata, alces el peu i observes, emprenyat, que eixa massa viscosa es reparteix entre el sol i el calcer, els quals queden enllaçats per una mena de goma elàstica fastigosa. El pitjor és que, aleshores, no saps què fer perquè, a la intenció immediata de traure’l, constates que no tens a l’abast l’eina apropiada per a fer-ho (com quan, aclaparat, entres compulsivament en un excusat desconegut i, quan t’alleugereixes, t’adones que no hi ha paper higiènic), per la qual cosa acabes retirant, com pots, la part més gruixuda del xiclet i te’n vas caminant coix o apegant-se-la sabata a cada pas que fas, mentre llances jaculatòries dedicades a l’espectre familiar dels marrans que escopeixen els xiclets en terra —aclarisc als necessitats i a les necessitades de circumloquis innecessaris que, amb la denominació de marrans, van inclosos i incloses els marrans i les marranes—. Al carrer o a la vorera, haurà quedat la resta del xiclet, la qual serà xafada per altres vianants que s’enduran també la sorpresa i patiran també l’inconvenient (és cert que amb menor quantia). Finalment, el succeït acabarà sent una taca indeleble en el sòl d’un color negre malagradós.
S’han fixat vostès, alguna vegada, en la quantitat de taques negres que hi ha pels carrers i les voreres de Gandia? Dimarts passat, a primera hora del matí, portava la meua filla al col·legi (m’agrada dir-ho així, encara que Laura ja té la seua edat i és una de les professores del centre), quan veiérem, al bell mig del carrer Major, un vehicle de la neteja municipal i a un operari que tractava de traure les taques negres que hi havien en terra. Una a una! Ho feia amb una mànega d’aigua a pressió i el treball era laboriós. Aleshores em vaig adonar que hi ha milers d’elles. Durant tot el trajecte pel centre històric, el qual va acabar a les portes de la meua consulta no vaig deixar de mirar el sòl, bocabadat. En la vorera de l’avinguda del Marques de Campo, en un rogle de menys d’un metre quadrat, hi vaig contar 42 d’aquestes taques. No m’ho podia creure! No m’havia adonat mai de la magnitud de la desfeta. I, aleshores, vaig sentir vergonya i indignació. Vergonya per la brutesa provocada i indignació per la paupèrrima imatge publica que es dóna a l’exterior per culpa d’aquests morrals. A més a més de la despesa econòmica que suposa netejar-ho, la qual és molt important, segons em van comunicar en el departament municipal corresponent, quan vaig telefonar (abans de posar-me a escirure), per a confirmar que l’única causa d’aquestes taques era la dels xiclets xafats pels vianants. És inaudit! Milers d’obtusos escopint xiclets a la via pública, milers de ciutadans emprenyats, milers de taques embrutint el paisatge urbà i milers d’euros gastats en netejar-les. Quin cercle viciós més absurd! I ara què fem? Ens dediquem a anar aguaitant fixament el sòl per veure on posem el peu —com si no ho férem ja prou per les caques dels gossos? Ens guardem els palets dels polos i en portem sempre damunt algun per a quan xafem els xiclets? Castiguem amb branca a les butxaques dels escopidors? O, simplement, insistim en que cal ensenyar i aprendre, unes elementals normes de convivència, la primera de les quals podria ser la de no fer rés que puga emprenyar els altres i la de tenir respecte per les seues coses.
El gest d’escopir el xiclet quan ja no el vols a la boca és, simplement, un acte de mala educació. O de falta d’educació. Quantes vegades ens hem ocupat de la qüestió? Per quants altres motius hi hem parlat? Quantes vegades he reclamat la reinstauració d’aquella assignatura de la meua infància que es deia Urbanitat i que ara podria dir-se com es volguera. Una assignatura impartida en el territori escolar potenciada per unes normes ensenyades en l’àmbit domèstic on s’inculcara des de menuts que cal tractar els altres i les seues coses igual com voldries que els altres et tractaren a tu i a les teues. És tan elemental! Si no s’inculquen i s’endinsen unes regles bàsiques de convivència i de respecte com és pot pensar en l’abordatge de les relacions humanes en l’àmbit social, ideològic o cultural? Si els qui tiren el xiclet en terra no es paren a pensar en el que està fent, si no són conscients que poden provocar molèsties i brutícia és fàcil admetre que actuaran paregut en altres situacions de la vida més importants. Aleshores, com albirar el futur?
Dijous passat, a primera hora de la vesprada, la meua dona i jo recollíem els néts al col·legi de València (ells si que són xiquets i escolars). Al bell mig del pati es celebrava la festa de la Pau. Un munt de xiquets cantaven i ballaven agafats de la mà. Uns altres, des de la megafonia, recitaven paraules en pro de la pau i d’aturar les guerres, de renunciar a les armes, de treballar per la convivència global. L’acte era molt emotiu. El va cloure la directora encoratjant els alumnes a mantenir sempre encesa la flama de la pau en els seus cors i en el si de les famílies, i va acabar dient, amb veu clara i potent, la gran veritat en la qual jo crec i encara confie: “No oblideu mai que l’educació és l’eina més eficaç per a canviar el món”. I jo vaig assentir amb el cap mentre sentia la pau en el bell mig de l’ànima.
Pasqual Molina 