LES GÒNADES I EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC
Jo també soc dels qui pensen que, a la Comunitat Valenciana, quan als politics els van malament les coses trauen a la palestra el tema de la llengua per a embolicar els budells al personal i, així, distraure’l dels problemes, reals, que hi ha. Els governants revifen el, mal anomenant, conflicte lingüístic intentant pescar, en les aigües tèrboles que ells provoquen, els vots dels ciutadans als quals calfen la sang amb proclames intencionades que barregen els conceptes de nació, identitat, atac i defensa amb el tema de la llengua quan caldria que aquesta sols es moguera pel territori de la lingüística acadèmica.
Confesse que, en el seu moment, també em vaig sentir afectat, gonadalment, per aquells “atacs” expansionistes de Catalunya en els quals llegies que la col·legiata de Gandia pertanyia al gòtic català, escoltaves que la fideuà era catalana o veies Castelló, València i Alacant incloses en el mapa dels països catalans. Recorde, també, que, quan es va implantar el valencià en el nostre sistema educatiu, l’assignatura començà a ser impartida per joves professors i catedràtics molt exigents en la seua disciplina, que els alumnes havien d’estudiar en aquells primers llibres sobre els quals hi havia certa controvèrsia, la qual cosa provocà que, per una part, alguns joves tingueren que matricular-se a Albacete per a obviar l’assignatura del valencià i que, per una altra, en alguns cercles, el sistema educatiu fora acusat de fomentar el catalanisme. Per aquell temps també, bocabadat, vaig llegir que en el barem de l’oposició que anava a fer-se per a optar a la plaça de cirurgià, que jo havia deixat en l’hospital de Gandia, es valorava igual tindre el grau mitjà del valencià que haver obtingut vint matricules d’honor en la carrera de Medicina (que en el meu pla d’estudis constava de 24 assignatures) i, és clar, a mi tot allò em pareixia un disbarat i, aleshores, vaig escriure un article en la premsa assenyalant la incongruència, a partir del qual ja els contaré algun dia les peripècies per les quals vaig passar. Aleshores, puc comprendre les reticències i el rebuig que hi ha enclavat en bona part de la població contra tot el que vinga del veí del nord i, personalment, podria sentir-me víctima o afectat pel xarampió que van suposar les formes en la implantació del valencià en l’àmbit educatiu de l’administració però no ha sigut així ni he qüestionat mai en el tema de la llengua.
El valencià és la meua llengua materna. En valencià vaig rebre les primeres mostres d’afecte. En valencià vaig dir les meues primeres paraules. En valencià vaig demanar les primeres necessitats, vaig plorar les primeres llàgrimes, vaig riure les primeres alegries. En valencià vaig jugar els primers jocs al carrer, vaig fer els primers amics i, encara que el valencià no s’estudiava a l’escola i es considerava la llengua dels incultes, en valencià vaig fer els patis del col·legi, els passeigs pel Passeig i els primers escorcolls sentimentals. En valencià em vaig relacionar en la universitat, en valencià vaig treballar a l’hospital Francesc de Borja. En valencià faig classes i conferencies. En valencià faig el meu programa de Radio. En valencià escric ací en el diari i pose molta cura en la correcció lingüística. Vaig crear (fa més de vint anys) l’Associació Cultural Premi Iaraní, la qual atorga premis de literatura i poesia escrites en valencià que tenen una important dotació econòmica que ix de la meua butxaca. Parle en valencià. Escric en Valencia. Pense en valencià! El valencià és la meua llengua. Mai he dit que la meua llengua és el català. Mai!.. Però crec que el valencià i el català són la mateixa llengua!
I no ho crec per ciència infusa, ho faig des del sentit comú. Tinc una formació universitària de em proporciona un tarannà de caràcter científic. Crec en la ciència com si fos una religió, la catedral de la qual és la Universitat. Tinc fe en la veritat científica i acadèmica. Crec el que diuen les universitats de tot el món al voltant de la nostra llengua i no ho qüestione. Com no qüestione la formula química de l’aigua, la llei de la gravitació de Newton, la derivada de les funcions matemàtiques, que en el sistema solar els planetes giren al voltant del sol i que els nostres antípodes estan allà per Nova Zelanda. És la ciència… Qui soc jo per a qüestionar-la? Si no sóc filòleg, ni químic, ni físic, ni matemàtic, ni tampoc astrònom ni geògraf… Qui sóc jo per a qüestionar les veritats científiques? Aleshores… Qui són els nostres politics (alguns d’ells autèntics indocumentats) per qüestionar i, menys encara, pontificar en matèria lingüística? Però, tot així, estic disposat a admetre qualsevol novetat o canvi en els coneixements científics. Senyor Alfons Rus, mostrem que a Xàtiva han trobat, en una excavació, la “pedra de Rosetta” que demostra l’origen iber del valencià i jo, d’immediat, deixaré de creure que és una llengua de conquesta. Però no em diga que el valencià és el valencià perquè ja el parlava el seu iaio i són pare perquè eixe no és un argument científic, a tot estirar no és més que una opinió personal que li naix a vostè de les gònades, que no del raciocini, a no ser que amb l’afirmació hi haja una premeditada intenció.
El verdader conflicte lingüístic que tenim els valencians no és amb el català, és amb l’altra llengua oficial que tenim, el castellà. L’afirmació consta en l’informe que va fer el nostre CEIC Alfons el Vell, el 1997, al Consell Valencià de Cultura per a l’elaboració del dictamen sobre la llengua pròpia que li havien sol·licitat les Corts Valencianes. I, des d’una perspectiva sociolingüística, la situació no ha millorat en els darrers setze anys, i no ajuden els canyarets politics, com l’organitzat pel Consell el dels últims dies. Un informe recent diu que a la ciutat de València tan sols fan ús de la llengua pròpia el deu per cent de la població, l’altre noranta per cent parla castellà. Eixe és el verdader conflicte lingüístic que tenim els valencians i com deia el CEIC en el seu informe: “La llengua pròpia és el més gran patrimoni cultural que tenim els valencians i, de cara al futur, hauria de ser el més clar element vertebrador de la societat. La llengua pròpia ha de constituir un element de redreçament, de concòrdia i unió i no de conflicte i de crispació”.
Pasqual Molina 