UN CARRER PER A JOAN CLIMENT
Enguany farà deu anys que va morir Joan Climent. Era l’últim dia del 2004 i a primera hora de mati em cridà un periodista demanant-me l’avaluació de la figura de Joan Climent, qui havia mort aquella matinada. Se’m va gelar la sang. Jo havia estat, amb ell, a sa casa durant tota la vesprada anterior. Me n’havia anat a les deu de la nit i el vaig deixar perfectament bé. Havíem estat examinat els seus arxius perquè m’ajudava en un treball d’investigació. S’havia fet tard i quedarem per a un proper dia. No va poder ser. Joan tenia un arxiu personal destacable. L’estiu passat la família el va cedir a l’Arxiu Històric de la ciutat. Fou un gest responsable, ell hi estaria d’acord. Amb l’arxiu de Climent les venes de la ciutat han rebut un cabal sociològic i etnogràfic, revitalitzador, important.
El 2001, Joan va ser nomenat fill adoptiu de Gandia. És un títol molt important i, que jo recorde, en l’etapa democràtica, sols l’han tingut tres personatges més: el doctor Tomàs Mut, el professor Josep Camarena i el pare escolapi Vicent Faus (mort tràgicament abans de rebre la distinció). Quin honor més gran que la ciutat adoptiva et considere un dels fills més destacats! Joan estimava Gandia. La estimava des que hi va arribar des del seu Montixelvo natal i es posà a viure en un dels carrers del barri de l’Estació, allà, a l’altre part de la via. Era funcionari i, des d’aquella responsabilitat i des de la pròpia iniciativa, crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle XX, en la qual ell no estiguera involucrat.
Joan era poeta, un escriptor de llibres de poesia, de poesia càlida i suau, fàcil, emotiva, intimista. Comença a escriure ja un poc major i prompte s’endinsà en la voràgine dels joves poetes saforencs que escrivien en valencià, l’estimaven com el germà major i el consideraven per la seua vàlua literària.
Joan era un home respectat. La clau del seu tarannà és que infonia respecte. A nivell polític tothom l’escoltava i atenia, respectuosament, les seues opinions. Perquè ell era el més respectuós de tots, amb tots. Àlvar Garcia, el director de l’IMAB, em va dir un dia que Joan Climent era la veu de la consciencia de la ciutat.
Jo el vaig conèixer major i sentirem prompte una mútua simpatia. Treballàrem junts en projectes diversos. Emanava vitalitat. Aquella vesprada en s’acomiadàren, una altra vegada més, estirant-nos afectuosament de les orelles perquè ell m’acusava d’haver aconseguit, amb els meus escrits sobre el barri de Corea, la consolidació d’este nom popular quan el que ell pretenia era recuperar el nom de l’antic barri de l’Estació i jo li tirava en cara que haguera canviat el com del carrer de la meua estimada “hermana” Rita i l’haguera arraconat donant-li nom a un carreró transversal de quatre cases. Ens abraçàrem a la porta del seu pis desitjant-nos el bon any. I fins ara.
Joan havia sigut comissionat per l’Ajuntament, amb Josep Lloret i Àlvar Garcia per a fer un estudi sobre els canvis que hauria d’efectuar-se en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat. Havien canviat alguns noms, n’havien recuperat d’antics i en nomenaren de nous. Va ser voluntat de Joan i dels comissionats que per a que un carrer de Gandia portara el nom d’una persona, haurien de passar uns quans anys des de la seua mort. Per a comprovar que l’estima ciutadana es mantenia intacta. Joan Climent farà deu anys que ha mort. Des de les ones de la ràdio, fa uns mesos, amb tot el respecte, vaig demanar a la comissió municipal per a la denominació de carrers que iniciaren l’expedient administratiu perquè un dels carrers de Gandia portera el nom de Joan Climent i vaig animar les institucions socials, culturals i cíviques perquè donaren suport a aquella petició. Era un fill adoptiu de Gandia, la màxima distinció per a un ciutadà. El seu nom en la placa d’un carrer seria un honor que compartirien la ciutat i el poeta i, a més a més, seria un acte de justícia. Passats uns mesos hi ha ja una comissió municipal constituïda per a commemorar el desé aniversari de la mort de Joan Climent. El regidor de Cultura, Vicent Gregori, ho ha fet públic fa uns dies i, entre les actuacions programades està la de retolar una placa amb el seu nom en un dels carrers o places de Gandia.
El 2002, recentment nomenat fill adoptiu de Gandia, l’Associació Cultural Premi Iaraní (la qual tinc l’honor de presidir), va proposar a l’Assemblea de les falles gandianes la creació d’un premi de poesia dedicat a Joan Climent. Com a adhesió al nomenament municipal. Un premi que les falles organitzarien i el Iaraní patrocinaria. L’Assemblea ho va aprovar. Joan es va emocionar molt quan anàrem a sa casa a comunicar-li la decisió i a penes va poder dir: “Aquest premi serà el que quede de mi quan ja no estiga”. El mateix Joan Climent, junt a un grup de poetes estimats, va participar en l’elaboració de les bases del seu premi en reunions que férem a la Marjal. Joan va lliurar personalment el premi als guanyadors de les dos primeres edicions (Tomàs Llopis i Josep Piera). Després es va morir i, efectivament, queda el seu premi, el qual al llarg dels anys ha configurat un quadre d’honor de guanyadors de molt de prestigi. Dijous passat s’ha conegut el nom de la poetessa guanyadora de la tretzena edició del Joan Climent. És Vinyet Panyella, una poetessa de Sitges que ha publicat dotze llibres de poesia (traduïts a molts idiomes: angles, francès, rus, portuguès, croata, neerlandès…) i és autora d’altres treballs de prosa i d’assaig. Dissabte que ve, en un acte solemne davant de les autoritats municipals i falleres, la poetessa rebrà l’escultura identificativa i passarà a formar part del palmarés. Però no sols quedarà de Climent aquest premi, el seu nom romandrà, per sempre, retolat en un carrer o en una plaça de Gandia, on siga, però en un emplaçament on hi haja vegetació, molta llum i es veja el cel en el blau del qual es puga escriure un dels seus versos que jo més estime: “Estem a l’arbre de març on s’ajusten els astres per a fer primavera…”.
Pasqual Molina 