BAREA
Malauradament, sembla que, el Club de Futbol Gandia viu les últimes hores com a entitat esportiva. En l’assemblea general extraordinària feta, dijous passat, a la Casa de la Marquesa, la directiva actual, impotent, presentava la dimissió i es plantejava que, donada la greu i irreversible situació econòmica, acabar la temporada esportiva i, a juny, fer una altra assemblea extraordinària per a procedir, segurament, a la liquidació d’aquesta emblemàtica entitat gandiana que acaba de complir 67 anys. Feia temps que escoltava parlar de les dificultats econòmiques i esportives que arrossegava el club i he conviscut els darrers mesos amb la tristor de la crònica d’una mort anunciada perquè, encara que fa anys que estic allunyat del Club, hi ha línies de la meua biografia escrites en les pagines de la seua historia. Línies que parlen d’un xiquet que, en els anys cinquanta, anava al futbol amb son pare (quan anar al futbol era una activitat ciutadana important) i d’altres allí escrites sobre la meua activitat professional, perquè jo vaig ser el metge del Club de Futbol Gandia en una de les etapes esportives més importants del club. Per aquestes coses dic que he sentit, des de sempre, els colors de la samarreta del Gandia, sentimentalment i professionalment.
Aquells diumenges de futbol, mon pare i jo, després de dinar putxero, anàvem al bar Rialto on ens retrobàvem amb els seus amics: el senyor Joaquin Tomàs i el senyor Paco Cardona qui, de vegades, portava el seu fill Paquito, que era amiguet meu. Ells prenien cafè mentre a les taules els jugadors s’afanaven per fer les últimes pedres bones de l’última cama de les partides de truc, per a pagar, aviat, les consumicions els qui perdien e eixir tots disparats cap el camp de futbol.
Recorde, perfectament, el camp del Monduver. La seua ubicació i el camí que recorríem per arribar-hi. Estava totalment rodejat per un mur de pedra. A la porta d’entrada, una tanca corba metàl·lica dirigia els assistents en dues fileres on un porter perforava els passes sobre el número que corresponia al partit d’eixe dia. L’ambient, dins, era extraordinari, sobre tot el dia que jugàvem contra l’Oliva, des d’on es desplaçaven molts seguidors i la tensió alta es notava en l’ambient. Per la megafonia, a tota pastilla, sonava (va sonar tota la vida), aquella marxa americana, la qual no se descriure-la ací però que si vostè, estimat lector, em para un dia pel carrer jo li la cante. La marxa, era interrompuda, pels anuncis publicitaris: “Licor Oro, Anís Ferri i Brasiblanc”, “Gabardinas La Fabrica, en la calle Mayor”. A l’entrar, els vestidors dels jugadors estaven a l’esquerre protegits per un reixat. A la dreta estava el bar i davant d’ell, cul a la porteria de la grada nord, estava la paradeta on em comprava, amb l’assignació dominical, un pirulí o un “chupa-chups”, perquè per al torró de Viena no m’arribava. El terreny de joc era de terra i en aquell moment un dels cotxes dels bombers acabava de regar-lo. A mi em pareixia enorme, si nó que li ho preguntaren al Rayo que fent d’home anunci feia una volta completa al camp davant dels espectadors. Nosaltres seiem en la zona nomenada tribuna, formada per una grada amb dos primers esglaons de ciment, una filera de cadires de bova i darrere dos o tres esglaons de fusta que arribaven fins a dalt del mur del qual sorgien uns pals als quals es lligava un tendal que protegia els espectadors del sol. Davant, en primera línea de camp, hi havia les llotges amb cadires per a quatre o sis persones. En una d’aquestes, davant nostre, seien les ties de Pepito Maso, les quals eren un autèntic maldecap dels àrbitres i el malson dels jugadors de l’equip contrari que gosaren fregar el seu nebot. Entre els espectador el senyor Ibañez “el Kaiser” repartia fulls de publicitat al crit de: “¡El Gandia en peligro!”. Des dels nostres seients es divisava, enfront, darrere del mur, el xalet de “La Pilarica”.
Quan eixien els jugadors la megafonia recitava els seus noms. Jo no recorde haver vist jugar a Melo, Bertó o Canet amb els quals tendria despres relació en la vida quotidiana: Els noms que recorde d’aquella megafonia eren els de: Bonet (el mític capità), Valensianet, Morató, Personat, Dominguez, Saldaña, Esparza, Juanete, Machado, però el meu idol era el porter Barea, el recorde , prou difuminat, com un heroi de tebeo, atlètic, ben plantat, que ho parava tot (“Gandia tres, Oliva cero, con Barea de portero”). Quan nomenaven a l’àrbitre, si era Sapiña, li xiulaven tots (per la desfeta de Xàtiva). Al descans, el meu amiguet Pedro “Kubala” i jo eixim al camp on el massatgista, Eugenio La Casa “Eugeniet”, ens deixava un baló i jo em posava de porter, imitant Barea, mentre Pedro em xutava i la gent victorejava els gols que em marcava o les parades que jo feia.
Després jo em vaig fer major i el Monduver es quedà menut i, al 1967, se n’anaren al Guillermo Olague. Jo, aleshores, estudiava el batxillerat i recorde d’aquell temps de transició, d’un camp a l’altre, els jugadors d’ací: Pallares (porter), Tano, Totó, Moncho, Soldevila, (qui esdevindria una icona del club) el nomenat Pepito Maso (una altra icona), Paco, Gironés i d’altres noms com: Enguídanos, Beneyto, Ventura i Escudero. Alguns d’ells continuaren en el nou camp on tinguérem jugadors cedits per l’Atletic de Madrid, el president del qual Vicente Calderon tenia una mansió a la platja “La Cavada” i ens els deixava: Clarés, Pastor, Orozco , i d’altres jugadors que foren molt apreciats: el nostre porter Sanz, el golejador Manolet, Danvila o el guerriller Zuazu. Després hi ha un parèntesi en la nostra relació futbolística que coincideix amb els meus estudis universitaris i els de la especialitat quirúrgica. Quan torne a Gandia, em retrobe amb el Club, professionalment, quan fitxe com a metge de l’entitat. Són els anys 1978-1982. De la meua convivència amb jugadors emblemàtics i directius visionaris (dels qui guarde bons records) i del meu contacte amb la realitat del futbol professional d’aleshores (de la qual no en tinc tan bons), ja els parlaré un altre dia. Ara, voldria acomiadar-me amb un desig: que el Club de Futbol Gandia no desapareguera, i amb una dedicatòria: la que faig d’aquest article a tots els jugadors d’aquella primera etapa que no he anomenat, perquè no els recorde, i foren, sens dubte, molt importants en la història del Club.
Pasqual Molina 